FRAN LLEDÓ EN BLOC

Storytelling y las botas de Maradona

2009-09-01T14:06:00.009+02:00

Un amigo al que veo cada año en la localidad de San Carles de la Ràpita durante las vacaciones me contó que durante su infancia solía visitar un bar para tomar refrescos y comprar dulces. Acompañado por sus amigos, siempre quedaban asombrados por unas botas que, según el dueño del bar, eran de Diego Armando Maradona. A mi querido colega Jordi y sus amigos les fascinaba la idea de contemplar por unos instantes aquellas zapatillas que habían sido utilizadas por el astro argentino del fútbol.

Al cabo de unos años, Jordi y sus amigos seguían regentando aquel bar y movidos por la curiosidad, un día decidieron preguntarle al dueño de la taberna cómo pudo conseguir las botas de Maradona. El hombre les explicó que había jugado durante toda su vida en el equipo del pueblo, la Unió Esportiva Rapitenca. A los 33 años de edad se dio cuenta de que su carrera deportiva había llegado a su fin y decidió retirarse del fútbol. Después de escuchar esto, Jordi le preguntó: “Y entonces Maradona, ¿Cuándo te dio sus botas?”, a lo que el dueño del bar respondió: “Jordi, yo era Maradona ”.

El hombre había vendido una historia. Christian Salmon, autor del libro Storytelling, la máquina de fabricar historias y formatear las mentes lo denomina marketing narrativo. El objetivo de este tipo de marketing ya no es simplemente convencer al consumidor de que compre un producto, sino sumergirlo en un universo narrativo, meterlo en un universo creíble. La marca se ha convertido en un relato.

Salmon también habla del neomanagement de la comunicación: cualquier nivel jerárquico laboral tiene una historia interesante que contar. Éste ha sido uno de los puntos que me han parecido más interesantes del libro. El silencio en las fábricas y los talleres ha de llegar a su fin. Los trabajadores han de tener el derecho a la queja y a la reivindicación con total libertad, y sin miedo a las represalias. El intercambio de historias contribuye a comunicar las reglas y los valores al difundir las tradiciones y la historia de la organización, tal y como afirmaron en 1984 James March y Gujme Sevon sobre los méritos de los cotilleos.

El relato se constituye como un método para construir una identidad de empresa. No se trata de ocultar la realidad o mentir sobre ella a los trabajadores o consumidores para convencerles, sino de compartir una serie de valores que susciten la adhesión hacia esa idea. El storytelling consiste en crear ficciones movilizadoras, en comprometer a todas las partes implicadas.

Salmon habla del triunfo actual del storytelling y de la “ficcionalización de la realidad” en todos los terrenos: marketing, management, medios de comunicación y comunicación política. El objetivo de la comunicación es conocer las prácticas y los deseos de los individuos que permitan construir relatos que den lugar a un “nuevo orden narrativo” (NON) que formatee los deseos y propague las emociones.

Prueba de esta nueva mutación comunicativa fue la campaña electoral del presidente francés Nicolas Sarkozy. Considerado como un mito por Salmon, el asesor de Sarkozy, Henri Guaino, resumía así, en una entrevista con Le Monde, su contribución a la campaña electoral: “La política es escribir una historia compartida por aquellos que la hacen y aquellos a los que está dirigida. No se transforma un país sin ser capaz de escribir y contar una historia”. Un personaje cercano a la función de los spin doctors o asesores de comunicación norteamericanos que utilizó las grandes hazañas y tradiciones francesas para escribir historias compartidas entre Sarkozy y los electores.

En la comunicación de los nuevos tiempos, el branding se está convirtiendo al storytelling; y es que para mi amigo Jordi, la atracción y admiración por aquellas botas residía en el relato que poseían. Sin esa historia, aquellas botas no valían nada.

El regreso de los Sex Pistols charnegos

2009-07-09T21:37:00.010+02:00

La Banda Trapera del Río vuelve sin el Tío Modes, 15 años después de su último concierto

Pocos fueron los años en los que La Banda Trapera del Río presentó al punk por España antes de que existiese. A orillas del pestilente río Llobregat y a veinticinco minutos de metro del centro de Barcelona, Cornellà era conocida como la ciudad satélite. Una localidad que acogía a gente muy digna y trabajadora, inmigración andaluza básicamente pero que también era caldo de cultivo para familias desestructuradas, quinquis y macarras. Desde el barrio de San Ildefonso, la Trapera presentó tres discos en estudio, un directo y muchas ganas de rebelarse. Su último regreso se produjo hace 15 años y los que asistieron, tuvieron la suerte de ver la última actuación de Modesto Agriarte, guitarrista y cabecilla entrañable de la banda que falleció en 2004 víctima de una pancreatitis. Agriarte moría al mismo tiempo que se forjaba el mito del Tío Modes.

En 1976, nadie conocía el punk excepto ellos, cinco jóvenes iconoclastas dispuestos a tocar los fines de semana y disfrutar de la vida sin ataduras morales ni laborales. A petición del Ayuntamiento de Cornellà, el pueblo que les vio nacer, crecer y desaparecer, la Trapera volverá a girar. En principio, esta iba a ser la única actuación en su retorno pero sus miembros han decidido lanzarse a la carretera y hacer una minigira. Cinco conciertos en los que visitarán Valencia, Bilbao, Jerez, A Coruña y Madrid.

Lluís David Andrade dirige y presenta Adios Lili Marlen, un programa especializado en música punk que se emite en la emisora Ripollet Ràdio. “Claro que cobrarán y a mí me parece normal. Esta banda no vuelve solo por dinero. El gusanillo les ha picado y les apetece volver a tocar porque saben que el público les va a apoyar. Al principio lo vendieron como que solo iba a ser un único concierto en su ciudad de siempre, Cornellà. De esa reunión puntual han decidido realizar una gira”, dice.

Los miembros que regresan a los escenarios son Morfi, la voz; Raf Pulido, batería; y Jordi Pujades, bajista, el Subidas, mote que procede de su apellido catalán y las sensaciones derivadas de los canutos. Ellos recogen el testimonio trapero de los Sex Pistols ibéricos para actuar de nuevo por España.

Las drogas fueron clave en el primer final de la Trapera, sobre todo por parte de Morfi. En su última actuación en Almansa, (Albacete) en el año 1982, Morfi se plantó al mediodía en medio de la plaza mayor y empezó a gritarle “hijo puta” al alcalde mientras se rociaba con una botella de whisky por la cabeza. Además, empezó a chillar que iba a meterse un supositorio de morfina allí mismo. El mal rollo de la situación provocó la primera disolución del grupo. Diez años más tarde, el sello discográfico Munster, reeditó el primer LP homónimo y luego publicó su segundo inédito, Guante de Guillotina(1993); un directo, Directo a los Cojones(1994); y otro de estudio grabado para la ocasión, Mentemblanco(1994).
En 2007, Jaime Gonzalo publicó el libro Escupidos de la boca de Dios, un legado que recoge declaraciones de los partícipes, además de fotografías extraordinarias realizadas por el fotógrafo Salvador Costa, fallecido hace dos años.

La Banda Trapera del Río surgió de las cloacas de Cornellà, la ciudad satélite de Barcelona en la que se respiraba un hedor a “manguis”, “quillos” y rebeldes. Raf Pulido, antiguo batería de la banda, recuerda en una entrevista publicada en la revista Ruta 66 que aquella época fue vibrante. Si no le traían el saco de marihuana al estudio de grabación, no grababa el punteo. Un guitarrista estupendo, un cantante que lo daba todo en cada concierto. Y es que, tal y como afirma el libro de los dos jóvenes profesores canadienses Joseph Heath y Andrew Potter, Rebelarse vende. Pero si la rebelión va acompañada por las drogas, también destruye.

Coitus Interruptus

2009-05-24T02:10:00.003+02:00

Llegir un bon llibre es podria comparar amb gaudir d’una experiència sexual gratificant. El relat de Philip Roth té un preàmbul contextual encisador però el Coitus Interruptus argumental que es produeix en endinsar-se a la lectura, espatlla la seva seducció literària. En els preliminars, l’autor descriu amb un estil de redacció impecable els ambients en què transcorre la vida dels protagonistes, precisant amb un llenguatge captivador tots els detalls. Així és com se’n presenta a Marcus Messner, fill d’un carnisser jueu obsessionat pel seu benestar, que marxa de casa seva per deixar l’adolescència i començar els estudis universitaris.

El premi Pulitzer que va rebre Roth per l’obra "Pastoral americana" l’any 1997, l’acredita com a un autèntic mestre en l’art d’escriure, i aquest nivell expressiu és manté durant tot el relat. La narració simpàtica i desenfadada de la part inicial del llibre desperta la curiositat en el lector. Com a exemple, trobem l’humor “brut” que utilitza l’autor de manera divertida per explicar la primera experiència sexual d’en Marcus. Per contra, el guió de l’obra apareix amb més força al principi que al final. A mesura que avancem en la lectura, aquesta perd força atractiva. El primer desencís arriba quan Roth desvetlla un detall fonamental de la vida del protagonista que resta la persuasió en origen que posseïa la història. Al final del relat apareixen embolics avorrits i que es podrien considerar innecessaris per l’interès del lector. Ni llegir un llibre, ni tenir una experiència sexual poden considerar-se gratificants si un Coitus Interruptus trenca la virtuositat d’ambdues accions tan apassionants.

El Doherty más iconoclasta debuta en solitario

2009-05-24T01:40:00.004+02:00

CRÍTICA MUSICAL: PETER DOHERTY – GRACE / WASTELANDS
DISCOGRÁFICA: PARLOPHONE

Peter Doherty gusta con los Babyshambles y ahora también, sin ellos. Treinta años recién cumplidos que el británico transgresor celebra con un nuevo álbum en solitario, Grace / Wastelands. Doce canciones que Doherty decidió colgar en Myspace antes de la edición del compacto.
En el proyecto se nota la producción de Graham Coxon, alma mater de Blur, y Stephen Patrick Street, conocido por su trabajo con bandas como The Smiths o The Cranberries.

El cantante indie se independiza en un disco iconoclasta y descarado, sin dogmas ni estructras tópicas, esculpido a su imagen y semejanza. Pero no es el Doherty de los Babyshambles. Ahora es el treintañero que hace balance de su agitada experiencia vital. Y es que son muchas las historias que quiere y puede contar después de tres décadas de escándalos y mundología lisérgica.

El ex de Kate Moss tiene talento y eso se nota en temas como "Last of English Roses" o "Broken Love Song". En "Sheepskin Tearaway", la escocesa Dot Allison que ha colaborado con Death in Vegas, Slam o Massive Attack acompaña a Doherty en una de las mejores canciones del álbum.

El disco funciona a fogonazos. Si se me pemite el símil, en temas como "Salome" o "Sweet By and By", hay mucha droga pero pocas nueces. Resultan aburridas y prescindibles. Es lo peor del disco. Los rumores apuntan que Doherty podría volver en un futuro con The Libertines. De momento, sus fans pueden disfrutarlo en su nuevo rumbo solitario.

Obra maestra de la ácida y epiléptica vida de Ian Curtis

2009-05-22T22:19:00.006+02:00

Película: Control.
Dirección: Anton Corbijn.

Intérpretes: Sam Riley, Samantha Morton, Alexandra Maria Lara, Joe Anderson, James Anthony Pearson, Harry Treadaway, Craig Parkinson, Toby Kebbell, Andrew Sheridan, Robert Shelly.

Género: Biográfico. Reino Unido, 2007.
Estreno en España: 08/04/2009
Duración: 122 min.

Ian Curtis, líder de Joy Division, se suicidaba el mismo año que yo nacía. Era el 1980 y la banda se había convertido, sin saberlo, en uno de los máximos representantes del sonido de Manchester, a finales de los 70. Empezaban a formar parte de la leyenda del post-punk del Reino Unido. Ahora la podemos conocer gracias a 'Control', la película que muestra de manera colosal la ácida y epiléptica vida de Curtis.

Con tan solo escuchar de nuevo la recreación en directo de temas como "Transmission" o "Love will tear us apart" , le merece la pena hasta a un ciego pagar para disfrutar del filme dirigido por Antón Corbijn. El fotógrafo holandés retrató en varias ocasiones a Curtis con el resto del grupo (Bernard Sumner, Peter Hook y Stephen Morris). Su testimonio privilegiado y las dos horas en blanco y negro de la película muestran la vida de un personaje pesimista y enigmático como fue el cabecilla de Joy Division.

Muchas son las dudas que giran en torno a la vida de Ian Curtis. El filme desvela algunas de ellas como, por ejemplo, si era o no un buen padre y esposo. Por el contrario, quedan sin resolver algunos misterios sobre la supuesta homosexualidad de Curtis o los guiños de la banda al régimen nazi. Cabe recordar que Joy Division era el nombre con el que se apodava una división nazi que utilizaba a las mujeres judías en los campos de concentración como esclavas sexuales. Aunque la película no aclara la duda, la banda siempre desmintió esta estúpida acusación.

El desconocido actor Sam Riley da vida de manera magistral a Curtis. Y es que imitar los bailes del mentor de Joy Division se presentaba como un reto muy difícil de asumir para cualquiera. Su parecido asombroso y los bailes epilépticos de Riley, ayudan a dar el realismo necesario para caracterizar de manera formidable al protagonista de este biopic.

'Control' se presenta como una película de culto para los incondicionales, como servidor, de Joy Division. Afianzo esta afirmación gracias a uno de los mejores momentos de la cinta: la escena en la que Curtis y su banda graban la canción "She lost control" utilizando un spray como instrumento. Un documento fantástico para recordar la época anterior a los actuales y técnicamente mejorados estudios de grabación que, en la actualidad, han logrado que hasta "Enriquito Iglesias" pueda publicar compactos.

Y Rob Gretton, ex manager del grupo, también añade ese plus de encanto fílmico propio de la estética de la década de finales de los 70. Sus gafas, su pelo y sus ansias por ganar dinero, bien merecerían un momento Celebrities de la serie canalla de TVE, "Muchachada Nui". Y no lo digo, ni mucho menos, en un tono despectivo o negativo. Todo lo contrario. Gretton es un personaje que gusta y, además, ayuda a comprender la realidad histórica del trabajo de los managers musicales.

Gracias a Anton Corbijn, el legado musical de Joy Division revive. Lástima que el estreno en España de la película no haya tenido el éxito en taquilla que se merece el apoteósico personaje de Ian Curtis.

Periodisme a la xarxa

2009-02-01T13:08:00.002+01:00

Els professionals de la comunicació a Internet han de saber combinar diferents estratègies per ajudar a entendre la informació d’una manera més precisa. El ciberperiodista ja no en té prou amb dominar l’art d’escriure bé. Imatges, vídeos, talls de veu o gràfics són eines molt vàlides per reforçar les notícies que es publiquen a la xarxa. L’ofici necessita periodistes tot terreny.

En aquesta branca comunicativa, la informació es presenta d’una manera no seqüencial (piràmide tombada). És el que es coneix com a “capes d’informació”. Per mitjà dels links (enllaços externs a documents que ajuden a reforçar les dades), els continguts apareixen de forma estratificada. La llegibilitat, la usabilitat i la presentació gràfica de les pàgines en línia són essencials a l’hora de valorar la qualitat de les webs. La informació ha de ser atractiva per al lector.

El ciberperiodisme afavoreix la immediatesa i la proximitat informativa. Internet ha permès als usuaris conèixer les notícies de qualsevol lloc del món a l’instant. Es tracta d’un periodisme més participatiu i interactiu. Aquest fet ha propiciat l’augment dels diaris en línia en què els lectors redacten la informació. Tot i això, no tothom que escriu és periodista. A la xarxa hi ha una gran quantitat d’informació que no sempre és vàlida, contrastada o certa. Aquí és quan apareixen dues peces fonamentals del ciberperiodisme: el Gatekeeping i el Narrowcasting. El primer s’encarrega de filtrar la informació, i el segon, selecciona les notícies que es publicaran. L’organització i la personalització dels continguts es realitza a través de la Homepage que equival a la portada impresa d’un diari.

Per satisfer les necessitats dels internautes, els ciberperiodistes han de treballar amb notícies obertes, en evolució. La informació s’ha d’actualitzar a l’instant i la immediatesa que es requereix pot provocar que els textos esdevinguin més superficials. Aquests han de ser homogenis i no molt extensos ja que un dels inconvenients de la informació a Internet és la dificultat de lectura. No es gaudeix d’igual manera al llegir.

La premsa en línia resulta més econòmica que la publicada en suport paper ja que no hi ha impressió, ni distribució. Sorgeixen relacions de complementarietat entre els dos sectors informatius. En cap cas, l’aparició d’un nou mitjà de comunicació suposa la desaparició d’un altre.

ENTREVISTA A GEMMA MENGUAL

2008-12-26T10:57:00.005+01:00

“Ens encantaria que la seu del Jocs Olímpics del 2016 fos Madrid”

Gemma Mengual és la nova bombolla de Freixenet juntament amb l’equip espanyol de natació sincronitzada. L'anunci és un clàssic de les festes nadalenques i, enguany, la nedadora catalana i les seves companyes són la imatge que representa a la firma de cava arreu del món. Mengual és una campiona que destaca pels seus èxits esportius i per la seva professionalitat. Ha guanyat 23 medalles d’or, 18 de plata i 12 de bronze i acaba de disputar a Madrid el trofeu mundial de la Federació Internacional de Natació Artística (FINA) en què s'ha proclamat guanyadora de la medalla d'or a la categoria duo amb Andrea Fuentes.

1. Com li ha anat l’experiència de ser protagonista de l’anunci de Freixenet al costat de les noies de l’equip espanyol de natació sincronitzada?

Ha estat una experiència, a banda de divertida, molt gratificant perquè el resultat final ha estat bo. La gravació va ser dura i complicada. Fer un anunci comporta moltes hores de treball, i més quan és un rodatge dins de l’aigua i per a un espot tant important com el de Freixenet. Quan vam veure l’estrena, tot l’equip i jo ens vam quedar al·lucinades. Ens va encantar.

2. I l’últim èxit esportiu el va aconseguir a Madrid. Com va viure aquest triomf?

Ens va anar molt bé perquè competíem a casa, amb molta gent a la grada i tota al nostre favor. Vam preparar la competició d’una manera una mica diferent ja que és la tercera vegada que es realitza aquest campionat mundial que no existia anteriorment. La primera edició es va fer a Moscou, la segona a Rio de Janeiro i enguany a Madrid, i es puntuava molt la impressió artística. Per això, vam poder arriscar més amb el model de vestit de bany i complements.

3. I a la fi van poder lluir el banyador amb bombetes vetat a les olimpíades de Beijing.

Així és. A la fi vam poder estrenar a Madrid el famós vestit de bany de les llumetes que no ens van deixar lluir als Jocs Olímpics de Beijing. També ens van permetre utilitzar-lo a la competició de duo temàtic, una modalitat nova en què cada parella participant disposa de dos minuts per realitzar una coreografia amb música del país organitzador. A la categoria de combos també ens van deixar competir amb el banyador que vam utilitzar a l’espot de Freixenet.

4. Tambè van nominar-les equip missatger de la candidatura olímpica de Madrid 2016.

Efectivament i la decisió ens fa una il·lusió especial. Vam conèixer la notícia a Madrid, al trofeu mundial de la FINA, precisament. Ens encantaria que la seu del Jocs Olímpics del 2016 fos Madrid. Estem encantades de fer-ho perquè això sigui així.

5. Què li semblen les imitacions que realitzen l’equip del programa Crackòvia de vostè i les seves companyes?

De fet, només ho he pogut mirar una sola vegada i va ser de casualitat. Sempre m’ho explicaven i jo reia molt. Quan ho vaig veure de veritat em va fer molta gràcia. A l’endemà, a l’entrenament ho vam comentar amb les meves companyes i va ser molt divertit. Ens ho prenem molt bé.

6. És molt jove però tard o d’hora arriba el moment de reflexionar sobre la retirada. Ha pensat en alguna data o termini per deixar l’esport d’elit?

Ara ja no sóc tan jove, si més no, pel meu esport. Tinc 31 anys i després d’un cicle olímpic, la propera olimpíada la veus molt llunyana. A l’equip hi ha diverses nedadores que, any amunt o avall, tenen la meva edat. Volem anar temporada a temporada i a veure fins on arribem.

Una feminista positiva en defensa del medi ambient

2008-10-31T14:21:00.003+01:00

Björk és cantant, compositora i actriu. Va néixer al barri d’Oslin, a Reikiavic. Té 43 anys plens de talent i personalitat. A llarg de la seva carrera musical ha venut més de 50 milions de discs.

La natura i la música sempre l’han fascinat. De petita col·leccionava insectes. Als tres anys ja cantava peces de la pel·lícula basada en el musical de Broadway, The Sound of Music. Als onze, va interpretar en un festival escolar la cançó de Tina Charles, I love to love. Un professor la va enregistrar i enviar a una emissora de ràdio islandesa. Poc temps després, els seus pares firmaven el seu primer contracte amb la companyia discogràfica Fálkinn. Amb catorze anys, va crear el seu primer grup de música, Spit & Snot, una banda de punk formada íntegrament per noies. Björk era la bateria. L’any 1977 grava el seu àlbum de debut homònim, Björk, una recopilació de covers dels Beatles i Stevie Wonder, cantats en islandès.

Com a actriu, ha interpretat diferents papers en pel·lícules com, per exemple, The Junniper Tree (1987) o Dancer in the Dark (2000), on va rebre el premi a la Millor actriu al Festival de Cannes 2000 i va estar entre els candidats a rebre l’Òscar a la millor cançó amb I’ve Seen It All.

L’artista també ha treballat amb figures destacades del món de l’audiovisual com Michel Gondry o Chris Cunningham per realitzar els seus videoclips.

Björk té dos fills, Sindri ,el primer que va tenir amb Thor Eldon, ex company del seu grup Sugarcubes, i Isadora, fruit de la segona relació amb el realitzador Matthew Barney. A l’actualitat, viu en un vaixell a Nova York amb en Matthew, on té també el seu estudi de gravació.

La islandesa és una feminista positiva que té un compromís amb la defensa de la natura. De fet, acaba d’escriure un article al diari The Times on fa una dura crítica contra els gestors polítics i econòmics que han portat el seu país a la ruïna. Per això, ha publicat el seu nou senzill titolat Nattura, el mateix nom de la plataforma en defensa del medi ambient que recolza alternatives sostenibles que Björk firma al Times.

Radio Gladys Palmera en el Cruïlla BCN 2008

2008-09-06T22:11:00.013+02:00

El equipo de RGLP: Fran, Kilsi y Armand
(96.6Fm - www.radiogladyspalmera.com)

Desde el stand de Radio Gladys Palmera vivimos con gran intensidad todo lo que sucedió en el Cruïlla BCN 2008. Varios artistas nos visitaron para darnos sus impresiones y conocerlos más en profundidad.

Fran Lledó, Cecile y Tiken Jah Fakoly

Los dos escenarios hicieron vibrar a los cerca de 6000 visitantes que se acercaron el sábado 30 de Agosto al Parc del Fórum de la capital catalana. La fiesta arrancó a las 17:00h de la tarde con la actuación de la banda de Arenys de Mar, Reigbord. Su directo ayudó a calentar los motores del público que, poco a poco, se acercaba a la cita. D’Callaos, con su enérgica vocalista Maribel, tomó el relevo musical con su propuesta de flamenco aliñado de jazz, reggae y rock. Morodo, una de las voces potentes del ragga hecho en el Estado español inició su actuación a las 19:00h de la tarde y no defraudó a nadie. A continuación, Tiken Jah Fakoly, una de las apuestas más exóticas del festival, realizó un fantástico directo. Su música reivindicativa a favor de la defensa de los derechos sociales y políticos de su país, Costa de Marfil, propició el despegue definitivo del festival.

Cruïlla BCN 2008

La formación francesa Le Peuple de l’Herbe estrenó su nuevo LP, Radio Blood Money, un potente trabajo que hizo temblar al público del Cruïlla BCN 2008. La formación madrileña Canteca de Macao fue la encargada de poner lo mejor de la escena mestiza nacional del evento. Amparanoia, fue también uno de los platos fuertes del festival dentro de su Tour 2008. La elegancia electrónica combinada con toques de jazz la puso la formación Zuco 103. Siempre fieles a sus raíces brasileñas realizaron una gran actuación. La nota anecdótica del evento fue el cambio de horario de Asian Dub Fundation. En su viaje hacia Barcelona, su compañía aérea les extravió las maletas. Por ello, su actuación prevista inicialmente a las 22:35h se trasladó a la 1:00h de la mañana.

Entrevista a Jordi Herreruela, director del festival

La calidad artística y la oferta ecléctica son los sellos identificativos de este festival. Con esta línea de trabajo el futuro del Cruïlla BCN está asegurado.

La Ràdio al dia

2008-05-17T01:59:00.007+02:00

El professor Joan Maria Clavaguera va explicar en una xerrada un grapat de bons consells per fer ràdio de manera seriosa i professional. El lloc de la tertulia va ser la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.

Clavaguera va parlar de l’actitud que s’ha de tenir a l’hora de posar-nos davant d’un micròfon. Segons l’ex director de Catalunya Ràdio, “l’estudi de ràdio és el nostre lloc de treball i, per tant, sempre hem de ser conscients que perquè les coses rutllin, hem de coordinar-nos amb tots els companys de feina, des de l’editor, passant pel productor i, sobretot, amb el nostre tècnic de so”. A més, va mostrar testimonis sonors d’errades que han succeït a la ràdio en directe per la falta de predisposició en el moment de la locució (per exemple, locutors que van arribar atrafegats a la “peixera” i es van quedar sense aire per poder comunicar la informació). Aquests van ser el moments més simpàtics i curiosos de la xerrada.

El periodista també va parlar de les diferències del ritme verbal i musical, segons la franja horària de matí, tarda o nit, “el to de veu o les sintonies matinals han de tenir molta energia per despertar i captar l’atenció dels oïdors; en canvi, el ritme radiofònic nocturn és un altre. Hem de ser conscients que les maneres d’actuar a la ràdio al matí o a la nit són diferents”.

Clavaguera va afirmar que el món de la ràdio és vocacional; a l’actualitat “ les emissores busquen un perfil professional complert; ja no val saber fer bé una cosa o una altra; ara s’ha de tenir un ampli ventall de recursos per treballar en diversos àmbits i saber fer de tot”.

Per concloure la xerrada, Clavaguera va recomanar esforç, paciència i treball per tots aquells que és vulguin dedicar a l’apassionant món de la ràdio.

Mònica Terribas, nomenada directora de TV3

2008-05-16T02:44:00.006+02:00

El món dels mitjans de comunicació està immers des de fa ja un cert temps en un període de controvèrsies institucionals, negociacions polítiques i canvis, molts canvis. Després de totes les discussions polítiques sorgides arran de la crisi entre el Govern i el principal partit de l’oposició (CiU) per escollir a Rosa Culell com a nova directora general de la CCMA(Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ), Mònica Terribas deixa “La nit al dia” per convertir-se en la nova directora de TV3.

Durant tots aquests anys, Terribas s’ha mostrat com una periodista incisiva a l’hora d’entrevistar els convidats. Il·luminació tènue, sintonies i separadors de seccions molt elegants, entrevistes sense cridar i respectant el torn de paraula, …aquests també han estat els elements que han fet de “La nit al dia” una referència televisiva per a molts catalans que els agrada veure la tele relaxats després de sopar, estirats al sofà de casa i amb ganes de veure alternatives més digeribles que la “teleporqueria”, per canviar el “xip” de la dura jornada rutinària. Llàstima que aquesta bona comunicadora canviï el plató de TV3 per un despatx.

Aquí teniu el link per veure un dels últims moments “Made in Terribas”

http://www.e-noticies.tv/canal-actualitat/terribas-a-mas-2518.html

Madagascar: L’explotació sexual provoca l’abandonament escolar

2008-05-16T01:08:00.003+02:00

· Joves d’entre 12 i 15 anys no poden acabar els seus estudis

· La pobresa de les famílies és la primera causa de renuncia a l’educació

Les noies de Madagascar es veuen obligades a exercir la prostitució des de ben joves per poder ajudar a fer front les despeses de l’economia familiar. Moltes vegades són els propis pares qui les obliguen a abandonar l’escola perquè no poden pagar els seus estudis.

La legislació del país intenta lluitar contra de la mediació paterna que promou l’explotació sexual. Les institucions polítiques de Madagascar afirmen que volen realitzar enquestes per identificar quines famílies són les més vulnerables, invertir recursos econòmics i crear xarxes locals de vigilància per solucionar el problema.

L’ ”Association pour la promotion du Boeny” ha creat un programa de reinserció social a la província de Mahajanga per intentar donar un futur millor a les noies d’aquesta zona de Madagascar.

Descobrir Madagascar

2008-05-12T19:23:00.008+02:00

És la quarta illa més gran del planeta, després de Groenlàndia, Nova Guinea i Borneo. Pertany al continent africà i es troba situada a l’Oceà Índic, davant les costes de Moçambic.

L’idioma nacional és el malgaix, tot i que comparteix el caràcter oficial amb el francès (llengua predominant a la comunicació oral i escrita) com a conseqüència de l’imperialisme gal que va regnar durant els darrers anys del segle XIX i finals del segle XX. L’oposició popular va provocar que l’actual Madagascar deixés de ser una colònia francesa l’any 1972.

La “República Democràtica de Madagascar” té una població de 19.159.000 habitants repartits pels 587.040 km² de l’arxipèlag insular. Antananivo n’és la capital i la moneda oficial és el franc malgaix. El massís de Tsaratanani(2876m), localitzat al nord del país, és la zona més elevada de la regió. Ankaratra i Andrigitia són les serralades més altes de la part central. A l’est, la muntanya que veu més a prop el cel es coneix amb el nom de Tsaratanana(2886m).

El país ha d’afrontar un deute extern d’uns 3.465 milions de dòlars i té un alt percentatge d’analfabetisme entre la seva població (un 23’5% dels homes i un 34’7% de les dones); únicament un 2’6% de la població total té estudis universitaris; També s’ha de destacar com a dada significativa que només 5’4 de cada 1000 habitants tenen accés a Internet.

La fauna i flora és única a Madagascar: 3000 espècies endèmiques de papallones, micos, marmotes, rèptils, amfibis, lèmurs(foto), ocells, i una gran varietat de plantes autòctones.

Periodisme de proximitat, una gran escola

2008-04-27T22:03:00.006+02:00

La conferència “Periodisme de proximitat” inclosa dins del programa d’activitats de les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna va tractar la informació més propera al periodista.

Després del discurs introductori a càrrec d’en Xavier Sastre, moderador de la xerrada i redactor en cap de la revista Nova Ciutat Vella, Josep Ramon Correal, director general del grup La Mañana (Lleida), va parlar de la premsa local, aquella que comença a motivar als que s’inicien a la professió, “tothom vol acabar en una empresa gran però els mitjans de comunicació locals són aquells que et permeten escriure molt a prop de la realitat ja que ser comunicador significa explicar històries. Jo recomano als estudiants començar pel periodisme local; és una gran escola per arribar a ser un bon professional”.

Correal també va destacar la tradició potent i arrelada de premsa local que existeix a Catalunya gràcies al “boom” sorgit durant els anys 1966 i 1975, i lligat a les reivindicacions del món de la comunicació per obrir les portes d’una manera definitiva a la democràcia.

Els altres dos convidats de la conferència van ser Cristina Vicente, directora d’informatius de BTV, i Àlex Garcia, director de programes de Ràdio Gladys Palmera. Els comunicadors van parlar de les noves tecnologies que han provocat el canvi de concepte del que és local. Amb la ràdio i la televisió “A la carta” i el “Poadcasting” (descàrregues d’espais de ràdio o televisió via Internet des de qualsevol lloc del món) el model de destinatari ja no és el mateix. A més dels habitants de la població o comarca del mitjà local, ara ja el poden veure o escoltar moltes més persones llunyanes. Garcia va preveure també que “la Fm té data de caducitat”, en referència a la diferència respecte deu anys enrere dels hàbits a l’hora de consumir ràdio o televisió. Les barreres de l’espai-temps s’han trencat i a l’actualitat, podem descarregar-nos els programes que es pengen a les webs dels diferents mitjans de comunicació a qualsevol hora i escoltar-los o veure’ls quan nosaltres decidim.

La sorpresa negativa del matí la va posar un espontani que va arribar a l’aula a la recta final de la conferència, demostrant una greu falta de respecte al públic i als ponents. Una vegada iniciat el torn de preguntes, l’individu va fer un intent de boicotejar la conferència realitzant una pregunta “sense cap ni peus” que ningú va entendre. Els xiulets dels assistents i la resposta taxativa d’en Xavier Sastre, el moderador, van servir per reprovar l’actitud d’aquest brètol i posar un trist final a la conferència que, fins aquell moment, havia resultat d’allò més interessant.

"Café con Sal" ja té blog!!!!

2008-04-25T21:31:00.004+02:00

http://cafe-con-sal.blogspot.com/

Roses “made in Kenia”

2008-04-25T20:57:00.006+02:00

Les Rambles de Barcelona s’omplen de roses africanes, llibres d’autors mediàtics i seguidors del Manchester United

· Un Sant Jordi 2008 barceloní amb essències d’Àfrica i Anglaterra

· La novel·la de ficció “El juego del Ángel” de Carles Ruiz Zafón, la més venuda de la jornada.

· L’escriptor italià Alessandro Barico llegeix el pregó inaugural de la diada a l’Ajuntament de Barcelona.

El 60% de les roses venudes a Catalunya durant el dia de Sant Jordi eren de Kenia. Enguany, s’han venut 5.500.000 roses, 550.000 més que l’any passat. Les flors de procedència africana no són de tanta qualitat com les del Maresme o llatinoamèrica.

La diada de Sant Jordi va coincidir amb el partit de Champions entre el F.C. Barcelona i el Manchester United. A la festa catalana del llibre i la rosa s’hi van unir les birres dels seguidors anglesos pels carrers de la ciutat. Al roig de les roses de les parades de flors de les Rambles de Barcelona s’hi va afegir el vermell de les samarretes dels seguidors dels “red devils”(dimonis vermells), tal i com es coneixen els jugadors del Manchester United.

L’escriptor italià Alessandro Barico, autor de “Seda” va pronunciar el pregó inaugural de Sant Jordi a l’Ajuntament de Barcelona.
Segons el gremi de llibreters/Abacus, “El juego del Ángel” de Carlos Ruiz Zafón va ser l’obra més venuda de la jornada. “L’últim patriarca” de Najat el Hachmi es convertix en la novel·la de ficció escrita en català preferida pels ciutadans i visitants de Barcelona.

Eleccions a Itàlia

2008-04-11T19:53:00.003+02:00

Silvio Berlusconi i Walter Veltroni

Els italians decideixen aquest cap de setmana qui serà el nou primer ministre de la República.

L'ex alcalde de Roma, Walter Veltroni (Partit Democràtic - centre esquerra) i Silvio Berlusconi (Poble de les Llibertats - centre dreta) són els candidats principals dels comicis italians. Els tres partits minoritaris (dos post-comunistes i els verds) de l'anomenada "esquerra radical" han format la coalició "Sinistra Arcobaleno", que molt aviat podria convertir-se en un partit pròpiament dit.

Els temes centrals de discussió de la campanya electoral han estat la crisi econòmica italiana, la baixada d'impostos, seguretat i legalitat, i l'avortament.

Segons els últims sondejos publicats fa gairebé dues setmanes, el "Poble de les Llibertats" de Berlusconi avantatja entre 6 i 9 punts al partit de Veltroni(PD), el seu principal adversari. Tot i així, la complexitat del sistema electoral italià fa difícil saber qui serà definitivament el nou primer ministre del país.

Al Senat existeix el "premi de majoria", aplicat només a escala regional i que pot provocar situacions anòmales com la possibilitat que un partit o coalició guanyi la Cambra però perdi el Senat. Aquesta llei qualificada com una "porqueria" per tots els grups polítics va ser reformada per l'últim Govern Berlusconi.

Gervasio Sánchez s'ho mereix

2008-04-06T23:40:00.004+02:00

"Sofía y Ana"

El fotoperiodista ha estat guardonat amb el "Premio Ortega y Gasset" a la categoria de periodisme gràfic " per la força expressiva de la instantània que ha sabut transmetre la fragilitat i indefensió de les persones sotmeses a la brutalitat dels conflictes bèl·lics".

La fotografia forma part de l'exposició "Vidas Minadas" que s'està duent a terme al CCCB fins al 14 d'abril.

“On the air”

2008-03-19T00:09:00.004+01:00

Si us agrada la bona música i els èxits que no passen mai de moda us vull convidar a que escolteu aquesta setmana Ripollet Ràdio (www.ripollet.cat) de 10:00h a 13:00h. Servidor ha preparat un sel·lecció musical que recorda el bo i millor del pop, del rock i del dance dels darrers 30 anys.

Avui l’amic Raul feia 29 anys i la ràdio l’ha felicitat en directe; aquí teniu l’arxiu sonor:

boomp3.com

Per molts anys!

Experiència de periodista

2008-03-14T14:25:00.008+01:00

El Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar la conferència “Televisió. Informació i espectacle”. Els convidats van ser:

Montserrat Abbad, directora de TVE-Sant Cugat.

Francesc Escribano, director de TV3.

Núria Ribó, periodista i escriptora.

Toni Soler, director i presentador del programa “Polònia” de TV3 i de “Minoria Absoluta” de RAC1.

Francesc Escribano va començar el debat explicant el dilema entre informació i espectacle. Segons el director de TV3, "la comunicació televisiva s’ha de regir per les lleis del bon periodisme; ha de tenir elements espectaculars per captar l’atenció de l’espectador. La televisió ha d’estar compromesa amb la veritat i l’espectacle". A quin compromís s’ha de ser més fidel? La resposta marcarà la diferència. La responsabilitat i el deure que s’adquireix amb més força a l’hora de comunicar la informació és l’element decisiu per mostrar les desigualtats entre els diferents canals de televisió. Escribano també va parlar del dubte d’escollir entre emetre el que la gent vol o el que creu que haurien de saber. El director de TV3 va afirmar que està compromès amb la segona opció; aquest és el seu contracte; sap que és un pas valent, arriscat però finalment, la gent ho agrairà.

Montserrat Abbad va parlar dels canvis que s’han produït en els darrers anys pel que fa al consum televisiu, “l’audiència està molt menys atenta, el públic és molt més infidel i s’ha de fer tot el possible per captar l’atenció de l’espectador. Els televidents han aumentat la seva participació en el mitjà mitjançant els SMS, Youtube,… Tot i així, no s’ha de renunciar a les formes periodístiques tradicionals”. Segons la directora de TVE de Sant Cugat, s’ha de ser competitiu, arribar a la gent sense anar en contra de la informació.

El següent torn de paraula va anar a càrrec de Núria Ribó. La ex corresponsal de TVE va destacar el concepte de la informació com a servei públic. Aquest tipus de comunicació ha de ser assequible i directe perquè pugui arribar a la gent. El bon periodista ha de tenir la ment oberta, sense prejudicis. Això és el que li ha de donar el sentit comú per fer la feina com cal. El periodisme ha de continuar sent una “eina combativa”; l’espectacle mai ens ha de fer oblidar que aquest mitjà també és un servei públic.

La nota divertida de la tarda la va posar Toni Soler. El comunicador va explicar que el seu espectacle necessita imperiosament informació. Segons Soler, “ el meu equip i jo sempre parodiem allò que és notícia però no fem un humor justicier. La feina de l’humorista no és mostrar allò que va malament sinó allò que fa riure”. El presentador va afegir que s’ha de vigilar amb el que es diu i “repartir les castanyes”.

Finalment, els ponents van voler reivindicar la lluita que tots els periodistes hem de fer per anar en contra del tòpic que diu “que la realitat no t’impedeixi fer un bon article”.

Buena noche y buena suerte para el PSOE

2008-03-10T00:36:00.015+01:00

Zapatero vuelve a ganar las elecciones

Los resultados de la noche electoral:

PARTIDOS	ESCAÑOS	VOTOS	PORCENTAJE
PSOE	169	11,064,419	43,64 %
PP	153	10,169,917	40,11 %
CiU	11	774,317	3,05 %
EAJ-PNV	6	303,246	1,20 %
ERC	3	296,473	1,17 %
IU-ICV	2	963,040	3,80 %
BNG	2	209,021	0,82 %
CC-PNC	2	164,255	0,65 %
NA-BAI	1	62,073	0,24 %
UPD	1	303,535	1,20 %

Fuente: http://www.elperiodico.com/

El PP pierde los comicios pero aumenta en 5 escaños su representación en el Congreso.

Llamazares dimite achacando los malos resultados de IU a la campaña electoral bipolar PP-PSOE.

El PSC arrasa en Catalunya y da la victoria a Zapatero.

CIU sube uno y se queda con 11 diputados; ERC pierde 4. Duran i Lleida dispuesto a escuchar si se respeta su compromiso político con Catalunya. Carod Rovira asume el mal resultado argumentando que parte de su electorado se ha quedado en casa o ha apostado por el voto útil contra el PP.

El partido de Rosa Díez obtiene un escaño.

Triste final de campaña

2008-03-08T16:38:00.010+01:00

Isaías Carrasco, ex edil del ayuntamiento de Mondragón, fue tiroteado por un terrorista al salir de su casa en presencia de su mujer y su hija. Los partidos políticos suspendieron los actos de cierre de campaña y CIU convirtió su mitin final en un acto de condena sobrio y solemne. La víctima recibió diversos disparos por la espalda produciéndole heridas que resultaron fatales para su vida. Según fuentes de la Ertzaintza citadas por la Cadena SER, el autor material es alto, de complexión fuerte, lleva barba y viste cazadora de cuero y vaqueros negros. El ex concejal socialista no llevaba escolta y se ganaba la vida en un peaje de la compañía vasca Videlán. Se han convocado para el sábado numerosas concentraciones en toda España para manifestar la repulsa contra el asesinato cometido por ETA.

Sandra, la hija mayor de Isaías Carrasco ha hecho un llamamiento a aquellos que quieran solidarizarse con su padre para que concurran masivamente a votar el domingo en las elecciones generales.

Violencia de género: lacra social

2008-03-02T23:50:00.003+01:00

Oliviero Toscani es el autor de la controvertida campaña contra la violencia de género de la revista "Donna Moderna". Según el fotógrafo italiano, “los dos niños encarnan la pureza. Todo comienza ahí, en la infancia. Después intervienen la educación de los padres, los valores que nos transmiten y su ejemplo, correcto o equivocado”. La asociación "Telefono Azzurro” (asociación contra la pedofilia) estudia emprender acciones legales por mostrar a niños desnudos con rostro reconocible.

En lo que llevamos de año, 17 mujeres han sido asesinadas en España por sus parejas o exparejas. La violencia de género es una lacra social que desgraciadamente está demasiado de actualidad. Si la polémica sirve para luchar contra ella, bienvenida sea.

Un lavado de imagen

2008-03-02T23:08:00.003+01:00

Es el príncipe Harry. Aparece sonriente con una metralleta en sus manos. Mira hacia el objetivo y posa para la cámara como si estuviera de vacaciones. “Finalmente tengo la oportunidad de realizar el trabajo que me gusta, hace cuatro días que no me ducho y una semana que no puedo lavarme la ropa, es estupendo sentirme como una persona normal”, dice Enrique.
Según el Ministerio de Defensa británico, Harry ha estado diez semanas de combate en Afganistán, sin precisar más detalles.

La Teoria del Caos

2008-02-12T22:38:00.001+01:00

“L’aleteig de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altre costat del món”

Aquest és el concepte de l’ “efecte papallona” del que ens parla la “Teoria del Caos”. Edward Lorenz va realitzar diverses investigacions sobre el clima utilitzant com a eines de treball les matemàtiques i el seu ordinador.

El meteoròleg va descobrir l'any 1961 que l’aleteig de les ales d’una papallona a la Xina pot crear un tornado a la costa d’Amèrica. La conclusió és que tot allò que sembla distant, al mateix temps també és pròxim. Les distàncies s’han reduït gràcies a la Globalització. Internet ha facilitat que la informació arribi més de pressa i més lluny. El Globalisme (Globalització en l’àmbit econòmic) ha creat les diferències entre els rics i els pobres. Per molta distància que ens creiem que hi hagi no som individus aïllats i, per bé o malament, qualsevol situació ens afecta.

Fran Lledó

World Press Photo 2008

2008-02-11T22:31:00.001+01:00

Aquesta és la fotografia guanyadora del World Press Photo 2008 del fotoperiodista britànic Tim Hetherington.

Un soldat nord-americà està al peu de la trinxera a la Vall de Korengal, a l'Afganistan. Amb la mà esquerra aguanta el seu casc i, amb la dreta, es frega la cara amb la sensació de no entendre res del que li està succeint. El seu rostre mostra la desesperació elevada a la màxima potència. No deu tenir més de 30 anys i està abatut per l'experiència bèl·lica que li ha tocat viure.

Brent Stirton, de Sud-àfrica va guanyar el premi a la categoria de “Successos Contemporanis” amb aquesta imatge del Congo.

El Fotoperiodisme és una professió que implica tenir un compromís social. El fotoperiodista ha d’actuar com a vigilant per denunciar les situacions injustes que succeeixen al món. És una expressió reivindicativa que té per objectiu mostrar tota aquella realitat que no interessa que es conegui.

Una dada significativa: més del 75% dels fotoreportatges actuals els compren les ONGs; els diaris ja no compren els seus treballs.

El fotoperiodisme porta implicada una responsabilitat amb la veritat i aquesta no sempre interessa que surti a la llum.

Per últim, us vull recomanar l’exposició “Vidas Minadas” del fotoperiodista Gervasio Sánchez que es durà a terme del 15.02.08 al 13.04.08 al CCCB, coincidint amb el desè aniversari del Tractat d’Otawa per a la prohibició de les mines antipersona.

Fran Lledó

Björk - Declare Independence

2008-01-28T19:55:00.000+01:00

El retorn de la Björk més "canyera" és mostra a través del videoclip dirigit per Michael Gondry. "Declare Independence" és pot definir com un Techno enèrgic, lisèrgic, ballador i reivindatiu al mateix temps. Una excel·lent conjunció entre música i imatge. La artista islandesa continua investigant nous camins per a la posada en escena dels videoclips.
Björk i Gondry, dos grans creatius de la música electrònica i la comunicació audiovisual units de nou (aquest és el setè videoclip que realizen junts).
El resultat final és brutal.

Fran Lledó

L'Aznar destrossant el Català.

2008-01-27T20:04:00.000+01:00

Sobretot, escolteu el discurs que pronuncia a partir del segon 39

Tot un clàssic.

Fran Lledó

“Fuentes & Co”

2008-01-27T14:03:00.000+01:00

El programa “Caiga quien Caiga” que s'emet a la cadena “Tele 5” va mostrar el millor moment televisiu de la setmana: Juanra, reporter del programa, va acomiadar a Alberto Ruiz Gallardón amb una orquestra de Mariachis a la sortida d’un acte oficial amb la cançó mexicana “Que te vaya bonito”.

L’alcalde de Madrid es va prendre amb humor la broma després de conèixer la notícia de quedar exclòs de les llistes del PP al Congrés dels Diputats. A més, Gallardón va preguntar als reporters del programa si tindrien feina per a ell, a partir del 10 de març.

Manel Fuentes és el conductor del programa i també s’encarrega de dirigir l'espai “Problemes Domèstics”, el magazín radiofònic de Catalunya Ràdio que repassa tota l’actualitat en clau d’humor. Fuentes s'ha sabut envoltar de bons col·laboradors i s’està desmarcant com a un dels millors comunicadors de la temporada actual.

Un altre moment entranyable va ser el que va protagonitzar Federico Jiménez Losantos, un dels periodistes més destructius que, comunicativament parlant, existeixen a l’actualitat. Inexplicablement, li van fer entrega del “Micròfon d’Or” l’any 2006 pel seu programa "La mañana de la COPE";
Escolteu els crits de “Fuera, Fuera” de la gent quan Losantos arribava a l'acte i la resposta que li dona Luís del Olmo, un veritable gran professional de la ràdio i que, segons diu, "no pot veure'l ".

La cara i la creu del món de la comunicació.

Fran Lledó

Björk-All is full of love

2008-01-23T12:48:00.000+01:00

Björk Guðmundsdóttir va néixer l'any 1965 a Islàndia, un país on fa molt fred i on la neu sempre hi és present. És per això que en aquest videoclip (un dels meus preferits) dirigit per Chris Cunningham apareix el color blanc amb diferents tonalitats. Fixeu-vos i gaudiu d'aquesta peça musical d’electrònica elegant que vol transmetre un bonic missatge: Tot és ple d'amor.

Fran Lledó

Acció!

2008-01-18T13:21:00.000+01:00

Aquí us mostro algunes fotos meves treballant en la gravació del curt titulat "Encuentros.com".
Molt aviat el podreu veure a... "Youtube".
Fran Lledó

La vida actual de "Los Garcia"

2008-01-16T15:39:00.001+01:00

El problema més important al que s’enfronta el consumisme actual és el descens del poder adquisitiu.

A la vista està l’engany que ens van fer a tots i totes amb l’arribada de l’Euro. Tot era molt bonic; semblava que la nova moneda seria la salvadora de l’economia europea. Fins i tot ens la van presentar a l’Estat Espanyol mitjançant un espot publicitari: “Los Garcia” que, a primera vista, semblava simpàtic però que amb el pas del temps s’ha demostrat com era de lleig i gasiu. Ara, la família de “Los Garcia” tenen una hipoteca a 50 anys; el pare treballa 12 hores al dia per poder fer front a les despeses familiars; el fill deu tenir 40 anys i encara no haurà pogut independitzar-se perquè no té feina estable i no te calés per trobar un habitatge digne i deu ser “mileurista”.

Les famílies cada cop estan més endeutades: hipoteques, crèdits…pagaments amb els que diàriament han de fer front. Estem tips de la gran quantitat d’anuncis que t’ofereixen diners a l’instant, això sí, amb uns interessos molt elevats. Un nou negoci de la societat capitalista i consumista: les “empreses de crèdits exprés”.

Les previsions de crisi econòmica mundial ja són una realitat. Diuen que a nosaltres ens arribarà amb més força l’any 2009. El primer pas ja ha aparegut als Estats Units d’Amèrica amb la crisi del mercat hipotecari. La solució que ens donen són les targetes de crèdit. Tu vas pagant i després et trobes que has de tornar el doble pels interessos. Un autèntic cercle viciós. Sembla que estem atrapats per aquesta vida de consum. Els governs mundials tenen molta feina per endavant ; la qüestió principal és quina sol·lució ens donaran. Sincerament, penso que les coses hauran de canviar radicalment si volem viure en un món millor i més ben repartit. Quina serà l’alternativa a la societat capitalista? El pas del temps ens donara la resposta tot i que, tal i com se’ns presenta la situació, el futur és veritablement incert.

Per conèixer una mica més el consumisme actual us vull recomanar un llibre:

"Vida de Consumo", de Zygmunt Bauman.

Fran Lledó

Pequín 2008

2008-01-11T22:03:00.000+01:00

La nostàlgia em fa recordar la meravellosa experiència dels Jocs Olímpics de Barcelona 92; aquest 2008 és també any d’olimpíades. Les ciutats candidates a acollir aquests jocs van ser: Toronto, París, Istambul, Osaka, Bangkok, La Havana, Kuala Lumpur, El Cairo i Sevilla.

Finalment, la cita se celebrarà a Pequín, la capital de la República Popular de la Xina, del 8 al 24 d’agost del 2008. En principi, Toronto i París eren les ciutats favorites però el COI va decidir escollir la ciutat més poblada del planeta, Pequín(uns 16 milions d’habitants). El lema, ”Nou Pequín, grans jocs” . Aquest és el missatge per mostrar al món l’esdeveniment esportiu més important del planeta, des d’un país que viola reiteradament els drets humans.

Ho Jintao és el president; té el poder absolut sota l'aparença d’un sistema polític democràtic. Wen Jiabao és el primer ministre i tots dos junts formen l’anomenada “quarta generació” de líders comunistes després de la proclamació de la República Popular. El “Partit Comunista de Xina” és l’únic amb poder de decisió; permet que existeixin 8 partits polítics més però, únicament, amb funcions simbòliques o consultives.

La Xina no té un poder judicial independent. És el país on es porten a terme el 65% de les execucions mundials per sentències de pena de mort. Hi ha repressió contra el periodisme nacional (molts d’ells es troben empresonats) i censura contra l’internacional. Prefereixo recordar la fletxa d’Antonio Rebollo, l’arquer que va il·luminar per uns dies el peveter de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, ara rebatejat com Estadi Lluís Companys, en honor al president republicà català, assassinat per la repressió franquista.

Tot i estar totalment en contra de la decisió del COI, espero i desitjo que aquests jocs puguin servir per fer despertar d’una vegada “el gegant dorment” i acabar amb el règim dictatorial comunista Xinès.

Fran Lledó

Notícies des del camp de batalla

2007-12-31T16:27:00.000+01:00

Els mitjans de comunicació han d’informar, malauradament amb massa freqüència, dels conflictes bèl·lics que han acompanyat a la humanitat des del principi i, qui sap si algun dia, fins al final dels nostres dies.

El corresponsal de guerra és la peça clau en aquest àmbit d’informació i de comunicació; ha de transmetre la veritat in situ, i donar-la a conèixer al món.

Qui decideix ser corresponsal de guerra, ho escolleix per vocació. És l’elecció personal de voler afrontar el repte professional d’anar a un indret desconegut, a un lloc on ets conscient de que la teva integritat està en perill i que potser, en el moment menys esperat, pots perdre la vida.

Viatjar a una zona de combat significa trobar-se davant d’un panorama desolador, inundat per les sensacions més colpidores amb les que un ésser humà es pot enfrontar.

L’assaig que us vull presentar a continuació, vol ser una prova de la duresa que afronta el periodista que es desplaça per informar de les notícies i les imatges d’una guerra. Els testimonis en primera persona dels qui ja ho han experimentat són sorprenents i evidencien que els seus camins han estat difícils i llargs.

Ryszard Kapuscinski

Ryszard Kapuscinski, en el seu llibre “Un día más con vida”, narra la seva experiència com a corresponsal de guerra en el marc del conflicte bèl·lic desencadenat per la proclamació de la independència d’Angola. El títol de la seva obra ens aproxima una mica més la realitat del periodista; ens ajuda a entendre l’important paper que juga la sort durant el transcurs de la cobertura informativa d’una guerra.

En un moment de la seva obra, Kapuscinski narra el panorama dantesc amb el que es troba durant el seu camí en busca de la crònica des de la primera línia de foc.

“Allí no tienen la costumbre de enterrar a los caídos y la entrada en cualquier zona de combate se reconoce por el hedor, inhumano, de los cuerpos en descomposición […]. El primer coche llevaba una lata extra de gasolina, nos deteníamos para rociar con ella los cuerpos, echar sobre los muertos ramas secas de arbustos que crecían junto a la carretera, y luego, el conductor disparaba sobre el asfalto una ráfaga de su metralleta con un ángulo tal que saltase una chispa y prendiese fuego.” (1)

Un corresponsal de guerra ha de comptar amb una mentalitat preparada per copsar imatges o fonts sonores que indubtablement li afecten com a persona humana que és.

(1) KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003 p. 71

La psicologia dels corresponsals de guerra

Ningú està exempt de quedar afectat al enfrontar-se a les situacions dramàtiques i inhumanes que succeeixen en els conflictes bèl·lics. Els corresponsals de guerra tampoc però el desig de no poder obviar la realitat i de comunicar el que està passant té un major pes personal.
Cada guerra és un infern diferent però totes tenen en comú la violència, la crueltat, la desesperació i la mort; sense corresponsals de guerra no és possible conèixer aquesta veritat. Una imatge val més que mil paraules. En qualsevol tipus de conflicte, les informacions oficials, és a dir, aquelles que provenen de fonts polítiques, poden estar influenciades pels interessos individuals de cada país; aquest fet encara reafirma amb més intensitat la necessitat de la informació veraç, aquella que prové dels que estan al peu del canó, jugant-se la seva vida per informar.

El corresponsal de guerra com a testimoni de la veritat

Per evitar deixar caure en l’oblit fets que ataquen frontalment a la dignitat humana i als drets fonamentals de les persones és necessari disposar de proves; per tant, el corresponsal de guerra és el reflex més fidedigne de la realitat. Quan aquesta es converteix en un conflicte bèl·lic, en una neteja ètnica o en una situació censurable des de qualsevol punt de vista, el corresponsal de guerra ha de donar testimoni dels fets. Les imatges d’una guerra no són solament els morts. La població civil també sol ser blanc de la tirania del dolor i la crueltat.
Cap fotògraf voldria captar les imatges del rostre d’una mare que acaba de perdre al seu fill o la mirada d’un nen orfe perdut en la soledat, però la seva missió comporta la obligació de fer-ho pel compromís amb la professió.

“Fue en ese paréntesis alucinado cuando vi a aquellas dos mujers jóvenes abrazadas, con el rostro cubierto de polvo, temblando y llorando, que habían conseguido llegar hasta una pared para apoyar sus espaldas y tenderse sobre la acera. Estaban en estado de choque. Joan empezó a filmarlas de lejos. No tarde en conectar el cable de audio en la parte posterior de la cámara y acercar el micrófono hasta sus rostros desencajados. Obtuve respuestas sincopadas, traumatizadas aún por el pánico, pero perfectamente comprensibles. Alcanzaron a decirnos cómo habían sufrido la violenta explosión, qué era lo que estaban haciendo segundos antes, cómo habían salvado la vida de milagro. Las dejamos por fin a solas con su angustia.[...] El impacto emocional de aquellas dos mujeres blancas que apenas podían pronunciar palabra era mayúsculo. Distribuyeron inmediatamente las de TV3 hasta el último rincón del planeta. Fue la noticia internacional del día…” (2)

Malauradament, en aquesta societat es necessari que l’impacte social sigui fort per a què els poders polítics intervinguin com a forces pacificadores dels conflictes armats. També és cert que moltes vegades no interessa que la veritat es conegui; els corresponsals de guerra han de provocar que la informació surti a la llum.

(2) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 90-91

Els companys de viatge del corresponsal de guerra

La càmera, el micròfon i els camarades de professió són els companys dels corresponsals de guerra en el camp de batalla. La soledat és un altre dels factors negatius d’aquesta activitat periodística. La família i els amics es fan presents a milers de kilòmetres únicament a través dels pensaments i dels records. Parem-nos a imaginar per un moment que ens trobem en un país diferent, amb un idioma desconegut i en un territori hostil. El resultat de la situació es tradueix en un handicap emocional que ha de patir el corresponsal de guerra.

La ètica del corresponsal de guerra

“Hay algo de perverso, de repugnante, en determinadas lecturas de la imparcialidad, de la neutralidad. En la información y en la vida. Esa actitud de inhibición, de abstencionismo, gracias a la cual el terror y la barbarie pueden imponer sus designios. Esa equidistancia informativa que da como fruto la difícil distinción entre víctimas y verdugos. Creo que es un ejercicio absurdo y engañoso tender a la igualación de unos y otros en aras de una pretendida imparcialidad informativa. La información honesta no tiene nada que ver con la equidistancia. Basta con tener a mano la Declaración Universal de los Derechos Humanos para saber algo más de opresores y oprimidos, de libertades y de esclavitudes. Y creo que parte de nuestra función social reside precisamente en identificarlas, en detectarlas. Cierto que en ocasiones las líneas son difusas, los contornos de las situaciones poco contrastados. Pero sobre el terreno se suele ver con más claridad que desde el otro lado del televisor, a muchos kilómetros de distancia. Y ahí está nuestra ventaja. El vuelo bajo permite ver la realidad con detalles. No somos políticos ni diplomáticos encargados de disfrazar o de matizar por conveniencia hechos y realidades. Ni tenemos excusa alguna para ampararnos en coartadas ideológicas y leer interesadamente todo cuanto acontece ante nuestros ojos” (3)

Els corresponsals de guerra també desenvolupen una funció social que es converteix en una font innata en la professió; aquesta funció és la de comunicar i transmetre en forma de missatge de denúncia aquelles atrocitats que s’estiguin portant a terme en un conflicte. Ells són els que coneixen les situacions des de ben a prop i els elements substancials que originen les matances indiscriminades de població innocent o la violació dels drets civils.

Els corresponsals de guerra assumeixen, en primer lloc, el deure de convertir-se en els identificadors dels qui realment tenen la culpa del que pugui estar passant i, en segon lloc, el deure de senyalar als responsables sobre els que el pes de la justícia ha de caure sense excepció.

(3) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 133-134

Companya de viatge: la por

“Trabajamos con el miedo a cuestas. Y es un compañero de viaje con el que es muy difícil negociar. Su espesura nada tiene que ver con el temor racional de todos los mortales a que ocurra cualquier cosa imprevisible. Éste lo sientes en la boca del estómago. Es la certeza de lo previsible, de que vas a pasar por situaciones difíciles la que te hace tener miedo al miedo, a sentir ese peso real, físico, en tu cuerpo. Pero tu te sobrepones, no tienes otra opción.” (4)

“Los nuestros y los del enemigo pueden ser enterrados juntos: nada tiene importancia después de la muerte”. (5)

La por és la obscura sensació amb la que han de conviure els corresponsals de guerra. No es pot lluitar contra ella; únicament es pot aprendre a conviure amb ella. És la companya de viatge dels corresponsals de guerra que es presenta amb diverses formes, totes negatives: por al desconegut, por a ser segrestat, por a perdre algun amic, por a ser ferit,…por a perdre la vida.

(4) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 49
(5)KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003, p. 43

La impunitat dels assassins

La llista de periodistes morts que cobrien conflictes bèl·lics és molt llarga. Segons les xifres de Reporters sense Fronteres i del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, 200 professionals de la informació han perdut la vida en l'última dècada. La bogeria de les guerres ha provocat massa casos d’impotència davant dels exèrcits instruïts només per matar, sense distingir l’enemic de la població civil i dels periodistes. Primer es dispara i després es pregunta. Fins i tot s’han atrevit a batejar-ho com a “danys col·laterals”.

“ ¡ Ni siquiera somos capaces de enjuiciar y conseguir condenar a los asesinos de periodistas! Esa estirpe de criminales que ha empezado a extenderse por todos los conflictos. Quizá eso sea lo más desolador de nuestro trabajo. Que no hay responsabilidad penal por la muerte de periodistas. No se condena a generales o a políticos por los ataques contra la prensa y la libertad de expresión e información. En casi todos los casos, siempre hay alguien que ordena a un soldado miliciano matar a un periodista y después, el asesino se diluye fácilmente en el mar seguro e impenetrable de su tropa. ¿Cómo encontrarlo después? ¿Cómo localizar a ese oficial superior que le ha dado la orden de disparar y que nunca dará la cara? ¿Cuántos casos recuerdan ustedes de juicio contra soldados o militares o paramilitares por asesinar a un periodista? Se pueden contar con los dedos de una mano.” (6)

Els crims contra periodistes queden impunes davant la negativa de països, com per exemple, els Estats Units, de ratificar el reconeixement del TPI (Tribunal Penal Internacional). Països que no es cansen de repetir que són els capdavanters de la democràcia, que es consideren els defensors de la llibertat i que, per contra, s’esdevenen com l’exemple més clar del que vol dir la hipocresia. Malauradament, en la feina dels corresponsals de guerra, el fantasma de la mort sempre hi és present.

(6) SISTIAGA, Jon. Ninguna guerra se parece a otra. Barcelona: Plaza & Janés, 2004, p.32

Vull dedicar aquest assaig a tots aquells periodistes que un dia van escollir lliurement ser corresponsals de guerra… a aquells que van decidir deixar enrere les seves vides personals… als que es van marcar la fita d’anar a una guerra senzillament perquè volien explicar la veritat…a tots aquells que van anar a cobrir les notícies d’una guerra i, malauradament, mai van poder tornar.

No esteu en cos, però les vostres ànimes estaran amb nosaltres per sempre.

BIBLIOGRAFIA
KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003.
SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002.
SISTIAGA, Jon. Ninguna guerra se parece a otra. Barcelona: Plaza & Janés, 2004.

La ventana indiscreta (Alfred Hitchcock)

2007-12-31T00:59:00.000+01:00

Alfred Hitchcock está considerado como uno de los grandes maestros del cine. Ello se debe al carácter novedoso de los planos que utilizó en sus películas. En el filme La ventana indiscreta el director quiso captar la mezcla de todos los planos, tanto dentro como fuera de la ventana, desde un único punto de vista; realizó barridos de cámara para captar imágenes de un piso a otro, separados por una pared de ladrillos, desde un plano frontal. Este tipo de secuencia también la utilizó frecuentemente y con gran maestría el ya desaparecido Stanley Kubrick, en películas como La naranja mecánica, entre otras. Otros planos interesantes son los que realizó desde el interior del piso del periodista hacia el exterior de la calle. También es famoso el primer plano de un reloj que aparece en una determinada hora y seguidamente, se observa como las agujas se desplazan aceleradamente para mostrar el transcurso de varias horas de tiempo en solo unos segundos. Fue un innovador a través de la secuencia en donde el protagonista encarnado por James Stewart, queda deslumbrado por el flash de una cámara fotográfica. Para transmitir esa sensación de deslumbramiento al espectador, utilizó el efecto que se da cuando hacemos una fotografía y en las fotos aparecemos con los ojos rojos. Introdujo unos fotogramas con fondo negro en los que en el centro de la imagen aparece un círculo de color rojo que aumenta su diámetro. La película fue rodada con decorados artificiales. Todas estas técnicas utilizadas tan frecuentemente en la actualidad se constituyeron como una auténtica revolución del cine para las generaciones posteriores al maestro Alfred Hitchcock .

Fran Lledó

Feliç any 2008

2007-12-31T00:12:00.000+01:00

El 2007 ens deixa per donar pas al 2008; nous reptes, noves idees per continuar endavant amb el dia a dia. Desitjo als que llegiu les meves lletres que aconseguiu tot allò que us proposeu; que la felicitat sigui el primer plat del 2008; la salut i el treball, el segon i, per postres, l’alegria per a tots.
Feliç any nou

Fran Lledó

Michael Jackson inaugurarà un “Chiquipark” a Barcelona

2007-12-28T15:31:00.000+01:00

L’intèrpret del mític tema “Thriler” inaugurarà el nou “Chiquipark” que s’ha construït a Montjuïc aquest proper dissabte a les 17:00h. La polèmica ha sorgit arran dels problemes que el cantant ha tingut amb la justícia americana com a conseqüència de les acusacions de pederasta. La seva assistència a aquest acte confirma que l’ex component dels “Jackson Five” ha de recórrer a noves fonts d’ingressos ja que, en els darrers anys, també ha patit un fort daltabaix econòmic. Molts “nerds” seguidors del cantant tindran l’oportunitat de veure en viu i en directe el seu ídol. Les previsions meteorològiques han anunciat pluja per l’hora de l’acte d’inauguració. Tot i això, Jackson ha comentat que “per mi no hi ha cap problema; faci fred o faci calor jo sempre vaig amb el meu paraigua i no tinc por de mullar-me; el que sí que m’importa és l’assistència dels més petits; com més hi hagin, millor”.

Fran Lledó

“Long life to the Vinyl”

2007-12-17T23:32:00.000+01:00

Desde los inicios de las mezclas se han utilizado los platos (tocadiscos) que hasta mediados de los ochenta no disponían de “Pitch Control” (regulador de velocidad del plato); únicamente presentaban las opciones de 33/45 RPM (revoluciones por minuto) para los singles de siete pulgadas y para los LPs de doce pulgadas.

La marca “Technics” (sello de “Philips”) fue la que por primera vez inventó el “Pitch”, un potenciómetro de velocidad.

La mezcla consiste en hacer que el tránsito de una canción a otra se haga de una forma dinámica para favorecer la continuidad de una línea o estructura musical construida a través de lo que en conjunto se denomina sesión.

La originalidad, la técnica, la psicología y la experiencia son condiciones “sine qua non” en discjockeys de reconocida fama internacional como es el caso del mítico dj de Detroit, Jeff Mills; estos aspectos desarrollados conjuntamente y con profesionalidad son parte esencial de un buen Dj.

En la mayoría de estilos de música electrónica, el tipo de mezcla que se utiliza es la denominada “acompasada y al vuelo”. Por lo que respecta al término “acompasada” hace referencia a la igualación de BPMs (del inglés “beats per minute”, golpes por minuto) con la ayuda del “Pitch Control” entre el disco que está sonando y el siguiente que queremos hacer que entre (con la ayuda de la preescucha). “Al vuelo” quiere decir que por medio del “Crossfader” (regulador de potenciómetros) iremos aumentando el volumen de la canción entrante y disminuyendo el del tema saliente. A pesar de la irrupción en el mercado desde hace ya unos años del Cd y el Mp3, el vinilo continua siendo el instrumento fundamental para el trabajo de los “deejays”.

Fran Lledó

Falta de dignitat

2007-12-03T12:21:00.000+01:00

Aquest cap de setmana vam poder gaudir del “derby” català de futbol entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol. Malauradament, els presidents dels dos clubs esportius catalans, Joan Laporta i Daniel Sánchez Llibre, no van estar a l’alçada de la cita esportiva. La falta de respecte o consideració vers l’afició va ser clamorosa durant la setmana prèvia al partit per les declaracions de tots dos presidents. El “cum laude” a la mala educació la van posar a la llotja de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Una trista i forçada encaixada de mans a la fi del partit va ser la única mostra d’educació d’aquests dos personatges.

Tots estem cansats de la violència que, amb massa freqüència, es dóna als nostres camps de futbol. “Boixos nois”, “Brigadas blanquiazules”, “Ultrasur”, “Frente atlético”…Tots ells són grups d’individus que desprestigien la màgia del futbol. Senzillament utiltizen l’esport d’excusa per buscar brega i embrutar el nom dels seus clubs. L’esport ha de predicar “fair play” des de dins i lluitar contra tots aquests gamarussos. Si els presidents són els que no donen exemple que la rivalitat entre clubs finalitza quan l’arbitre xiula el final del partit, s’està promovent la violència i l’enfrontament. Al mateix temps que vaig aplaudir la iniciativa d’en Joan Laporta de prohibir l’entrada al seguidors més radicals del Barça, ara toca donar-li un toc d’atenció i criticar la seva actuació davant el “derby”. Aquest no és el camí. Els socis i simpatitzants d’un club del prestigi del Barça no ens mereixem rebre aquesta actuació del president.

Fran Lledó

Sandra Balsells: "No és la foto el que molesta, és la realitat"

2007-12-03T11:30:00.001+01:00

L’exposició “Latidos de un mundo convulso” continua amb el cicle paral·lel de taules rodones que tenen lloc a l’Auditori de l’Espai Cultural Caja Madrid. El passat dijous va tenir lloc el debat sobre “El fotoperiodisme a la comunicació contemporània”.

Els ponents van ser:
Clemente Bernard, membre de l’agència “Contrasto” i un dels reporters internacionals més destacats. Autor dels llibres “Mujeres sin tierra” i “El sueño de Malika”.
Jean François Leroy, creador i director des de la seva creació, de “Visa pour l’image”, el festival més important de fotoperiodisme. Expert coneixedor de la situació del fotoperiodisme contemporani.
Pascual Serrano, fundador i redactor en cap de la revista “Voces”. Va fundar la publicació electrònica “Rebelión”. Col·labora amb publicacions i televisions llatinoamericanes sobre temes de comunicació i política internacional.
La moderadora va ser:
Margarita Ledo, catedràtica de Ciències de la Informació. Autora, entre d’altres, dels llibres “Documentalismo fotográfico contemporáneo” i “Cine de fotógrafos”. Comissària d’exposicions i realitzadora de documentals cinematogràfics.

Després d'un breu discurs de benvinguda i presentació de l’acte a càrrec de la moderadora Margarita Ledo, Jean François Leroy va ser el primer en prendre la paraula per explicar que la fotografia és un espai que va en contra de les ordres del silenci; la imatge no és un resultat, sinó una operadora de la realitat. Segons Leroy, una posició ètica per al fotoperiodista és aquella que li permet poder escollir; això és la llibertat d’expressió. Segons l’expert en fotoperiodisme contemporani, parlar d’ètica en la seva professió no és gens fàcil; actualment la premsa no està dirigida per periodistes com abans. Ara està comandada per banquers o grups financers potents que únicament vetllen pels seus propis interessos; més del 75% dels fotoreportatges actuals els compren les ONGs; els diaris ja no compren els seus treballs. Per al periodista francès, "és la premsa la que està malalta i no el fotoperiodisme". Leroy també va parlar de la transformació de la premsa en un espai public i va posar com a exemple el conflicte entre el president de la República francesa, Nicolas Sarkozy, i la premsa francesa, “ell va ser el primer en vendre el seu divorci; ningú va publicar res sobre la suposada relació que manté amb una periodista francesa”.

A continuació Clemente Bernard va parlar de la campanya de desprestigi que ha patit arran de les dotze imatges que té exposades al “Museo Guggenheim”. El fotògraf porta més de catorze anys realitzant fotografies sobre el conflicte basc. Segons Bernard, “l’essència de la pròpia imatge ha d’estar compromesa amb la veritat i no amb la manipulació; el fotoperiodisme porta implicada una responsabilitat amb la veritat”. Per al fotògraf, cadascú completa la informació de les imatges amb la seva visió particular; això és una prova més de la fragilitat del seu treball. El fotoperiodista basc també va criticar les fotografies que publiquen molts mitjans de comunicació ja que aquestes estan mancades d’un anàlisi critic. És el que ell anomena “Pseudoperiodisme”: fotografies que només volen acontentar al món de l’art sense importar la realitat; el fotoperiodista no fa art; mostra la realitat. La visió és fonamental pel discurs fotogràfic.

La nota divertida de la tarda la va posar Pascual Serrano en mostrar al públic assistent alguns exemples simpàtics de fotografies manipulades que han aparegut a la premsa: un falangista donant la mà a un Ertzaina, per exemple.

Si voleu continuar descobrint nous camins del fotoperiodisme us recomano les dues properes taules de debat previstes dins del marc d’activitats de l’exposició “Latidos de un mundo convulso”:

Divendres 14 de desembre: “La fotografia de premsa davant els processos de concentració mediatica: els nous mecanismes de control I censura.”
Ponents: Ignacio Ramonet, Robert Ferguson, Gervasio Sánchez.
Moderadora: Mònica Terribas.

Dijous 20 de desembre: “Hi ha d’altres periodismes I no estan en aquest”
Ponents: Paolo Gasparini, Manoocher Deghati, Randa Shaath.
Moderador: Claudi Carreras.

Fran Lledó

Projecte fotogràfic

2007-11-27T23:49:00.000+01:00

Captar amb la càmera les imatges de la Barcelona que menys es coneix; fotografiar l’ambient marginal que un es pot trobar passejant pel carrer Pelay. Fotografiar les persones sense sostre, que mengen, dormen i viuen al carrer.

Tinc l’objectiu de mostrar les diverses cares humanes, de persones que, per haver perdut la sort a la vida, cauen en l’oblit. Tots avui podem ser feliços, amb amics, família, feina, casa…igualment que ells deurien tenir en el passat.

Títol del projecte: Ells són persones com nosaltres

Autor: Fran Lledó

Pesca esportiva a Sant Carles de la Ràpita

2007-11-25T22:43:00.001+01:00

Foto: Fran Lledó amb una dorada d’ 1’2 Kg pescada a Sant Carles de la Ràpita l’agost del 2007

Sant Carles de la Ràpita és un dels indrets preferits per tots els amants de la pesca esportiva amb canya. Aquest poble situat a les terres de l’Ebre, més concretament a la comarca del Montsià, també és conegut per la seva gastronomia; els “Llagostins de Sant Carles” són un dels plats més exquisits per degustar; qualsevol excusa és bona per gaudir d’una bona jornada de pesca i recuperar les forces dinant en algun bon restaurant de “La Ràpita”, tot acompanyat amb un bon vi blanc de la terra.

Fa uns quants segles, Sant Carles era terra de pirates i ara és territori de pescadors: quan comença la temporada de pesca, centenars d’aficionats es desplacen cada cap de setmana per provar sort amb els seus aparells, i poder pescar un bon sopar. La meva especialitat és la pesca de la Dorada -“moixarra” per als rapitencs – a fons des d'embarcació. El material necessari consta d’una canya preferiblement de fibra de carboni, un carret lleuger, un plom d’entre 20-40 gr i un am del número 4. L’esquer ha de ser viu; cranc o cuc (jo us recomano coreà, rosca o americà).

Els pescadors no acostumen a revelar les millors zones de pesca, ja que la veu corre entre el nostre gremi, i no interessa que una bona zona de pesca sigui massa coneguda; les Dorades que superen el kilogram de pes els hi agrada la tranquil·litat i, per tant, s’ha de ser cautelós a l’hora d’arribar al destí de la nostra jornada. La pesca no és només tirar la canya i esperar; l’observació de tots els detalls és molt important: veure on hi ha més barques pot ser un sinònim d’una bona zona de pesca, i més encara si els pescadors són autòctons; provar amb diversos esquers i veure quin és el més efectiu. Qualsevol detall és important.

Les dorades més grans resulten molt desconfiades: tasten delicadament l’esquer per saber si hi ha o no perill i, posteriorment, ataquen amb força; és en aquest moment quan s’ha de clavar a la pressa amb un cop sec i contundent de canya. Després s’ha de recollir amb el carret fins a l’embarcació, mantenint la línia del fil tensa. Aquest és el moment de màxima intensitat per al pescador; qualsevol error pot ser fatal.

Ja ho sabeu, amics, a partir d’ara ja no val el tòpic que diu que “la pesca és avorrida”. Per a mi, és el millor antídot per canviar el xip de l’estrès que vivim diàriament a Barcelona i recuperar els ànims i les forces. La pau del mar és única.

Fran Lledó

Una imatge val més que mil paraules

2007-11-19T20:56:00.001+01:00

Spencer Platt (Fotografia guanyadora del World Press Photo 2006)

Uns joves libanesos passegen en un cotxe descapotable per un barri del sud de Beirut, destrossat per les bombes de l'exèrcit israelià.

El Detes-text (totes aquelles coses que detesto)

2007-11-18T16:03:00.000+01:00

Hola amics. Avui us vull presentar la meva nova secció: El Detes-text. Aquí us escriuré sobre coses que detesto; situacions amb les que tots i totes ens hem trobat alguna vegada. Per començar, vull parlar-vos de les converses amb els contestadors automàtics:

L’altre dia em preparava un dia més per anar a la feina. Mentre m’afaitava, vaig escoltar de fons la veu del meu pare; estava fent una trucada:
Hola bon dia, que puc …
De sobte, sense poder acabar la frase, es queda en silenci. Jo vaig pensar que potser s’havia tallat la connexió telefònica per històries d’aquestes que sempre ens passen amb la maleïda cobertura. Anava errat. Observant la situació vaig adonar-me’n que el meu pare estava parlant amb un contestador. Quina ràbia fa aquesta situació amb la que tots i totes ens em trobat alguna vegada, veritat? Tots ho hem patit en primera persona: truques, sents una veu, normalment femenina, que et saluda amb un lèxic perfecte i acte seguit, tu respons amb la mateixa cordialitat; el problema arriba quan te n’adones que, senzillament, estàs parlant amb una màquina. Et quedes uns segons perplex i després, et sents com l’ésser més ignorant del planeta.

Segurament tots estem una mica bojos però no tant com per parlar amb una màquina.

Fran Lledó

Un món de bojos

2007-11-11T18:16:00.001+01:00

Per sobre de les idees i les conviccions estan les persones. Un pot ser monàrquic o republicà, d’esquerres o de dretes, federalista o centralista. Els que tots estan al mateix sac són aquells que utilitzen el poder per defensar únicament la seva paraula sense escoltar; aquells que només creuen en una única veritat, la seva; a la cimera iberoamericana hem pogut constatar que, fins i tot, la persona més indefensable del planeta pels seus arguments i les seves tesis, Aznar (després de Bush), se la pot defensar davant d’un personatge que en l’actualitat es presenta com un dels abanderats de les teories de Marx i Engels. Realment, Chávez no té ni idea del pensament comunista; és un ex-colpista . Aquest personatge únicament desitja protagonisme i poder i, malauradament, no és l’únic dins del panorama polític internacional. En l'actualitat existeix un grup de personatges que, tot i defensar unes ideologies polítiques radicalment oposades, els poden posar tots junts al mateix sac.

Rut, aquesta nit jo també desaré la bandera republicana a l’armari però a l’Aznar, ni aigua!!!!

Millor que continuï presentant llibrets amb la seva nova “meleneta heavy metal”!!! Així el tenim ocupat i no la pot cagar més que ja ho va fer prou durant el seu mandat.

Fran Lledó

Tinc una carta per a tu RENFE

2007-11-11T17:26:00.001+01:00

Viatjar en tren era un plaer. Podies mirar per la finestra i veure el paisatge mentre escoltaves per la megafonia dels vagons les composicions de Mozart o Vivaldi. Anaves tranquil escoltant música, pensant en com afrontar el dia, dormint una mica o llegint un llibre. La cosa ha canviat. Estimada Magdalena Álvarez, com a usuari habitual vull donar-li el meu toc d’atenció per diverses raons. Quina és la franja horària que utilitzen al “Ministerio de Fomento”? La peninsular o la de “Una hora menos en Canarias”? Ho dic per la falta de puntualitat a la que ja ens tenen acostumats.

Una altra novetat de viatjar en tren és el nou grup d’excursionistes que es passegen amb l’armilla fluorescent de tant en tant pels vagons i que, sense saber res, els han adjudicat el títol d’informadors. Pel que sembla, quan hi ha algun problema, al grup de “boy scouts” els hi entren unes ganes terribles d’anar al lavabo, perquè és impossible localitzar-los. Potser hauria de demanar ajuda al “Ministerio de Sanidad” perquè elabori una campanya de revisió de pròstata. Això és una solució estúpida però no pitjor que les que vostè està plantejant.

Més coses; estic cansat d’escoltar dia rere dia, els missatge sonor que emeten els altaveus dels vagons sobre l'esvoranc de Bellviatge i els mitjans de transport alternatiu. Una manera fina i delicada de dir que quan arribis a Bellvitge t’espavilis i et busquis la vida per arribar al teu lloc de destí. Tot això ja ho sabem i no cal que cada vegada que escollim agafar el tren ens ho repeteixen tantes vegades (jo, en un trajecte de 30 minuts ho he arribat a escoltar 5 cops).

Estimada “Maggi”, oi que tu sempre vas acompanyada amb diversos membres de seguretat per salvaguardar la teva integritat? Doncs jo també vull viatjar en tren sense que em robin ni em peguin. Tu no ets més que jo. Bé, tu cobres més per treballar menys que jo però… això és una altra qüestió que prefereixo dedicar-li el meu temps un altre dia.

S’acosten les dates nadalenques i amb elles, l’arribada dels tres Reis Macs d’Orient. Aquest any ja sé què demanaré: un tren nou.

Fran Lledó

L'ablació de Kadi

2007-11-09T22:35:00.000+01:00

Kadi és el nom de la nena de dotze primaveres que un dia, sense que ningú li digués el perquè, va ser escollida per robar-li el seu verge esperit i la seva personalitat pulcre de pecat . Kadi apareix estirada a terra, en una cabana que reflexa la pobresa i les condicions inhumanes amb les que malviuen a Mali; Kadi apareix presa de cames i peus per dues dones que en la seva infantesa van haver de passar per la mateixa desesperació. Kadi plora, crida, pateix. Té el rostre desencaixat pel dolor. Té una mirada embogida per la por.

Patiment, desesperació, injustícia, crueltat.

Les paraules sobre aquesta instantània del fotògraf barceloní Kim Manresa solament poden anar acompanyades amb adjectius que denoten impotència davant d'un fet tan cruel i inhumà com és l'ablació de clitoris. Senyores i senyors, som una espècie animal racional? El nostre cervell serveix per pensar? Estem a l'any 2007 i els fotoperiodistes mai desitjarien captar aquest tipus d'imatges. Per desgràcia, aquests fets continuen passant i, per sort, ells continuaran estant al peu del canó per obrir els ulls a la comunitat internacional.

Fran Lledó

John Heartfield: Art i poder

2007-11-09T22:30:00.000+01:00

Aquest artista marxista alemany va ser el precursor i una de les peces més representatives del grup Dada berlinès; està considerat com un dels grans innovadors de la tècnica del collage.

El situem dins del modernisme, més concretament, en el cosmopolitisme, que es va dur a terme durant la I Guerra Mundial.
D’ideologia socialista (el seu pare va ser l’escriptor socialista alemany Hans Herzfeld), tal i com observem en aquesta imatge, utilitza les tècniques del fotomuntatge i va recórrer a la provocació per anar en contra del règim nazi i d’Adolf Hitler.
Utilitza l’art per apropar-lo al poble de forma reivindicativa, i trencar les distàncies que el separaven de la vida. Aquests fotomuntatges porten una gran càrrega de denúncia política i social; és un tipus d’art utilitzat per lluitar contra el poder polític i, en aquest cas, contra el nazisme. Les seves imatges han influenciat enèrgicament l’art modern, fins i tot a la publicitat televisiva i de premsa.
Les seves expressions artístiques van tenir que lluitar contra la censura del Ministeri del Reich alemany, que va voler imposar la seva publicitat per reafirmar les conviccions ideològiques del règim nazi.
La pel·lícula de Charles Chaplin, El gran dictador és també una mostra més que l’artista no es pot desvincular dels seus deures socials.
L’art i el poder poden estar relacionats: el que realment importa són els interessos particulars que hi poden existir i la manera de fer-ho.

Fran Lledó

Our names are…Darth Vader, C-3PO, Chewbacca & JB

2007-11-09T22:25:00.000+01:00

Aquests dies estem observant una nova versió espanyola de la saga Stars Wars, L’imperi contraataca; Jimenénez Losantos en el paper de Darth Vader, ataca a Joan Carles I (aquí a Catalunya, Juan Carlos a la Xina), rei de l’imperi. Pedro J-C3-PO, l’estira de les orelles perquè no critiqui la monarquia ni la seva pàtria. Esperanza Aguirre –Chewbacca- intenta calmar els ànims però mai pots entendre el que diu, perquè parla segons bufa el vent. Clar està que això és ficció però ara mateix ens trobem davant del naixement d’un nou corrent polític: la dreta antimonàrquica post-constitucional. Al llarg de la història, el rei sempre ha estat més a prop dels sectors conservadors que dels progressistes. A partir de la democràcia post-Suàrez, Joan Carles I ha estat una figura que s’ha entès millor amb els presidents d’esquerres que no pas amb els de dretes. Aquest fet pot significar que per damunt de les ideologies estan les persones. Tots podem cometre errades, posar ganes i energia, i que les coses no rutllin. El que realment importa és tenir un esperit constructiu; Jiménez-los Santos és un exemple clar d’ésser destructiu que vetlla únicament pel seu propi interés personal; L’article 65-2 de la CE de 1978 diu el següent: El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. Aquest és un dels articles de la seva suposada Constitució intocable, invariable, immillorable. Aznar (JB), poc amic també d’en Joan Carles I, ha estat un ferm defensor de la política de no tocar el text constitucional pel suposat perill que, segons ell, podria desencadenar “una balcanització del territori espanyol”. Enteneu ara perquè l'anomeno JB? Aquest tipus d'individus no són mereixedors del protagonisme públic que els ha regalat la vida. L'home de Neardertal parla desde fa 400.000 anys i, segurament, tenia un discurs molt més enriquidor i cultural que el d'aquests quatre plegats a l'actualitat. Si creuen que l’article està desfasat i mereixeria ser revisat, perquè s’oposen tant fermament als canvis en altres lleis polítiques de l’estat espanyol? Segons aquests personatges, hauríem de continuar portant el móbil de 2Kg a la butxaca, jugar amb l’spectrum o entrar amb sabates a la discoteca. Buuuffffff…

Fran Lledó

Dídac Piquer presenta "Summer fun. Història de la Música Surf" al programa "El Camaleó Roig"

2007-11-09T22:22:00.000+01:00

Dídac Piquer, conegut professionalment com a Father Dick, va visitar els estudis de Ripollet Ràdio (91.3 Fm www.ripollet.cat) per presentar el seu llibre "Summer fun. Història de la música surf" al programa "El Camaleó Roig", que s'emet tots els dimecres de 22:00h a 23:00h a l'emissora municipal. Durant el programa va fer un repàs als clàssics musicals de l'estil, explicant les curiositats d'aquesta filosofia de vida, molt més enllà dels ja històrics vinils dels "Beach Boys".

Dídac Piquer és un expert en la pràctica del surf i la seva música. Acaba de publicar un llibre conjuntament amb Luis González: Summer Fun, Història de la Música Surf. Father Dick és el seu nom de batalla i també és un expert en la fabricació artesana de les clàssiques taules de surf dels anys 60, treball que combina amb la seva faceta de Dj de música Surf, en diverses sales de Barcelona.
Faith Dick va explicar que aquest gènere van néixer amb una vocació instrumental i com evolució del Rock & Roll dels anys 50 i que va desembocar en dos camins paral•lels però diferents: el surf vocal i el surf instrumental. Segons el "surfer", "aquest llibre serveix per conèixer tot sobre el so de les onades".
La presentació del llibre es farà de manera oficial el 28 de novembre, a les 20:00h al FNAC de l'Illa Diagonal, a Barcelona.

Fran Lledó

Jo em dic Francesc

2007-11-09T22:20:00.000+01:00

El programa “Tengo una pregunta para usted” va deixar ben clar com es diu aquí i a la Xina en Josep Luís Carod-Rovira. El líder d’ERC va contestar a les preguntes que li va realitzar el públic del plató de TVE el passat dimecres. Una senyora va començar l’interrogatori amb una afirmació: “Usted es aragonés”. Montserrat, que així és com es deia, potser va creure que estava a la roda de premsa de l’entrenador de la selecció espanyola. Els primers plans del seu rostre van demostrar que molt espavilada no semblava; potser era l’efecte Gyn-Tonic, últimament tan de moda al Prime Time. Carod-Rovira, va replicar mostrant-li a la senyora la seva tarjeta sanitària, on hi figurava el seu nom. Novament, va aparèixer un jove que li volia fer pessigolles a Josep Lluís. Aquest il·luminat “por la gràcia de Dios”, va dir que ell no entenia el català, com si fos un exemple d’autoqualitat personal. Imbècil! El coneixement de les llengües augmenta la cultura d’un mateix. Ell no ho sabia.

Fran Lledó

Fran Lledó entrevista a Eduard Sanjuán, corresponsal de guerra de TV3

2007-11-08T23:20:00.000+01:00

Fran Lledó va entrevistar el passat dimarts a Blanquerna Ràdio a Eduard Sanjuán, corresponsal de guerra de TV3. Sanjuán és periodista especialitzat en Afers Internacionals des del 1976 i ha cobert els esdeveniments informatius més destacats de finals del segle XX i les crisis i processos posteriors a l’Onze de setembre. Actualment és redactor en cap dels Serveis Informatius de TV3.

El corresponsal de guerra és la peça clau en aquest àmbit d’informació i de comunicació; ha de transmetre la veritat in situ, i donar-la a conèixer al món. Viatjar a una zona de combat significa trobar-se davant d’un panorama desolador, inundat per les sensacions més cruels amb les que un ésser humà es pot enfrontar. Per no deixar caure en l’oblit fets que atempten directament contra la dignitat humana i contra els drets fonamentals de les persones, és necessari disposar de proves; per tant, el corresponsal de guerra és el reflex més fidedigne de la realitat. Les imatges d’una guerra no són solament els morts. La població civil també sol ser blanc de la tirania del dolor i la crueltat. Els corresponsals de guerra assumeixen, en primer lloc, el deure de convertir-se en els identificadors dels qui realment tenen la culpa del que pugui estar passant i, en segon lloc, el deure de senyalar els responsables sobre qui el pes de la justícia ha de caure sense excepció.

La por és la obscura sensació amb què han de conviure els corresponsals de guerra. No es pot lluitar contra ella; únicament es pot aprendre a conviure amb ella. Malauradament, la llista de periodistes morts que cobrien conflictes bèl·lics és molt llarga. Segons les xifres de Reporters sense Fronteres i del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, 200 professionals de la informació han perdut la vida en l'última dècada. L’entrevista es va dedicar a tots aquells corresponsals de guerra que, per voler mostrar la veritat al món, van perdre la vida.

Fran Lledó