diumenge, 24 / maig / 2009

Coitus Interruptus

Llegir un bon llibre es podria comparar amb gaudir d’una experiència sexual gratificant. El relat de Philip Roth té un preàmbul contextual encisador però el Coitus Interruptus argumental que es produeix en endinsar-se a la lectura, espatlla la seva seducció literària. En els preliminars, l’autor descriu amb un estil de redacció impecable els ambients en què transcorre la vida dels protagonistes, precisant amb un llenguatge captivador tots els detalls. Així és com se’n presenta a Marcus Messner, fill d’un carnisser jueu obsessionat pel seu benestar, que marxa de casa seva per deixar l’adolescència i començar els estudis universitaris.

El premi Pulitzer que va rebre Roth per l’obra "Pastoral americana" l’any 1997, l’acredita com a un autèntic mestre en l’art d’escriure, i aquest nivell expressiu és manté durant tot el relat. La narració simpàtica i desenfadada de la part inicial del llibre desperta la curiositat en el lector. Com a exemple, trobem l’humor “brut” que utilitza l’autor de manera divertida per explicar la primera experiència sexual d’en Marcus. Per contra, el guió de l’obra apareix amb més força al principi que al final. A mesura que avancem en la lectura, aquesta perd força atractiva. El primer desencís arriba quan Roth desvetlla un detall fonamental de la vida del protagonista que resta la persuasió en origen que posseïa la història. Al final del relat apareixen embolics avorrits i que es podrien considerar innecessaris per l’interès del lector. Ni llegir un llibre, ni tenir una experiència sexual poden considerar-se gratificants si un Coitus Interruptus trenca la virtuositat d’ambdues accions tan apassionants.

El Doherty más iconoclasta debuta en solitario



CRÍTICA MUSICAL: PETER DOHERTY – GRACE / WASTELANDS
DISCOGRÁFICA: PARLOPHONE

Peter Doherty gusta con los Babyshambles y ahora también, sin ellos. Treinta años recién cumplidos que el británico transgresor celebra con un nuevo álbum en solitario, Grace / Wastelands. Doce canciones que Doherty decidió colgar en Myspace antes de la edición del compacto.
En el proyecto se nota la producción de Graham Coxon, alma mater de Blur, y Stephen Patrick Street, conocido por su trabajo con bandas como The Smiths o The Cranberries.

El cantante indie se independiza en un disco iconoclasta y descarado, sin dogmas ni estructras tópicas, esculpido a su imagen y semejanza. Pero no es el Doherty de los Babyshambles. Ahora es el treintañero que hace balance de su agitada experiencia vital. Y es que son muchas las historias que quiere y puede contar después de tres décadas de escándalos y mundología lisérgica.



El ex de Kate Moss tiene talento y eso se nota en temas como "Last of English Roses" o "Broken Love Song". En "Sheepskin Tearaway", la escocesa Dot Allison que ha colaborado con Death in Vegas, Slam o Massive Attack acompaña a Doherty en una de las mejores canciones del álbum.

El disco funciona a fogonazos. Si se me pemite el símil, en temas como "Salome" o "Sweet By and By", hay mucha droga pero pocas nueces. Resultan aburridas y prescindibles. Es lo peor del disco. Los rumores apuntan que Doherty podría volver en un futuro con The Libertines. De momento, sus fans pueden disfrutarlo en su nuevo rumbo solitario.

divendres, 22 / maig / 2009

Obra maestra de la ácida y epiléptica vida de Ian Curtis


Película: Control.
Dirección: Anton Corbijn.

Intérpretes: Sam Riley, Samantha Morton, Alexandra Maria Lara, Joe Anderson, James Anthony Pearson, Harry Treadaway, Craig Parkinson, Toby Kebbell, Andrew Sheridan, Robert Shelly.

Género: Biográfico. Reino Unido, 2007.
Estreno en España: 08/04/2009
Duración: 122 min.



Ian Curtis, líder de Joy Division, se suicidaba el mismo año que yo nacía. Era el 1980 y la banda se había convertido, sin saberlo, en uno de los máximos representantes del sonido de Manchester, a finales de los 70. Empezaban a formar parte de la leyenda del post-punk del Reino Unido. Ahora la podemos conocer gracias a 'Control', la película que muestra de manera colosal la ácida y epiléptica vida de Curtis.

Con tan solo escuchar de nuevo la recreación en directo de temas como "Transmission" o "Love will tear us apart" , le merece la pena hasta a un ciego pagar para disfrutar del filme dirigido por Antón Corbijn. El fotógrafo holandés retrató en varias ocasiones a Curtis con el resto del grupo (Bernard Sumner, Peter Hook y Stephen Morris). Su testimonio privilegiado y las dos horas en blanco y negro de la película muestran la vida de un personaje pesimista y enigmático como fue el cabecilla de Joy Division.

Muchas son las dudas que giran en torno a la vida de Ian Curtis. El filme desvela algunas de ellas como, por ejemplo, si era o no un buen padre y esposo. Por el contrario, quedan sin resolver algunos misterios sobre la supuesta homosexualidad de Curtis o los guiños de la banda al régimen nazi. Cabe recordar que Joy Division era el nombre con el que se apodava una división nazi que utilizaba a las mujeres judías en los campos de concentración como esclavas sexuales. Aunque la película no aclara la duda, la banda siempre desmintió esta estúpida acusación.

El desconocido actor Sam Riley da vida de manera magistral a Curtis. Y es que imitar los bailes del mentor de Joy Division se presentaba como un reto muy difícil de asumir para cualquiera. Su parecido asombroso y los bailes epilépticos de Riley, ayudan a dar el realismo necesario para caracterizar de manera formidable al protagonista de este biopic.

'Control' se presenta como una película de culto para los incondicionales, como servidor, de Joy Division. Afianzo esta afirmación gracias a uno de los mejores momentos de la cinta: la escena en la que Curtis y su banda graban la canción "She lost control" utilizando un spray como instrumento. Un documento fantástico para recordar la época anterior a los actuales y técnicamente mejorados estudios de grabación que, en la actualidad, han logrado que hasta "Enriquito Iglesias" pueda publicar compactos.

Y Rob Gretton, ex manager del grupo, también añade ese plus de encanto fílmico propio de la estética de la década de finales de los 70. Sus gafas, su pelo y sus ansias por ganar dinero, bien merecerían un momento Celebrities de la serie canalla de TVE, "Muchachada Nui". Y no lo digo, ni mucho menos, en un tono despectivo o negativo. Todo lo contrario. Gretton es un personaje que gusta y, además, ayuda a comprender la realidad histórica del trabajo de los managers musicales.

Gracias a Anton Corbijn, el legado musical de Joy Division revive. Lástima que el estreno en España de la película no haya tenido el éxito en taquilla que se merece el apoteósico personaje de Ian Curtis.

diumenge, 1 / febrer / 2009

Periodisme a la xarxa


Els professionals de la comunicació a Internet han de saber combinar diferents estratègies per ajudar a entendre la informació d’una manera més precisa. El ciberperiodista ja no en té prou amb dominar l’art d’escriure bé. Imatges, vídeos, talls de veu o gràfics són eines molt vàlides per reforçar les notícies que es publiquen a la xarxa. L’ofici necessita periodistes tot terreny.

En aquesta branca comunicativa, la informació es presenta d’una manera no seqüencial (piràmide tombada). És el que es coneix com a “capes d’informació”. Per mitjà dels links (enllaços externs a documents que ajuden a reforçar les dades), els continguts apareixen de forma estratificada. La llegibilitat, la usabilitat i la presentació gràfica de les pàgines en línia són essencials a l’hora de valorar la qualitat de les webs. La informació ha de ser atractiva per al lector.

El ciberperiodisme afavoreix la immediatesa i la proximitat informativa. Internet ha permès als usuaris conèixer les notícies de qualsevol lloc del món a l’instant. Es tracta d’un periodisme més participatiu i interactiu. Aquest fet ha propiciat l’augment dels diaris en línia en què els lectors redacten la informació. Tot i això, no tothom que escriu és periodista. A la xarxa hi ha una gran quantitat d’informació que no sempre és vàlida, contrastada o certa. Aquí és quan apareixen dues peces fonamentals del ciberperiodisme: el Gatekeeping i el Narrowcasting. El primer s’encarrega de filtrar la informació, i el segon, selecciona les notícies que es publicaran. L’organització i la personalització dels continguts es realitza a través de la Homepage que equival a la portada impresa d’un diari.

Per satisfer les necessitats dels internautes, els ciberperiodistes han de treballar amb notícies obertes, en evolució. La informació s’ha d’actualitzar a l’instant i la immediatesa que es requereix pot provocar que els textos esdevinguin més superficials. Aquests han de ser homogenis i no molt extensos ja que un dels inconvenients de la informació a Internet és la dificultat de lectura. No es gaudeix d’igual manera al llegir.


La premsa en línia resulta més econòmica que la publicada en suport paper ja que no hi ha impressió, ni distribució. Sorgeixen relacions de complementarietat entre els dos sectors informatius. En cap cas, l’aparició d’un nou mitjà de comunicació suposa la desaparició d’un altre.

divendres, 26 / desembre / 2008

ENTREVISTA A GEMMA MENGUAL

“Ens encantaria que la seu del Jocs Olímpics del 2016 fos Madrid”


Gemma Mengual és la nova bombolla de Freixenet juntament amb l’equip espanyol de natació sincronitzada. L'anunci és un clàssic de les festes nadalenques i, enguany, la nedadora catalana i les seves companyes són la imatge que representa a la firma de cava arreu del món. Mengual és una campiona que destaca pels seus èxits esportius i per la seva professionalitat. Ha guanyat 23 medalles d’or, 18 de plata i 12 de bronze i acaba de disputar a Madrid el trofeu mundial de la Federació Internacional de Natació Artística (FINA) en què s'ha proclamat guanyadora de la medalla d'or a la categoria duo amb Andrea Fuentes.

1. Com li ha anat l’experiència de ser protagonista de l’anunci de Freixenet al costat de les noies de l’equip espanyol de natació sincronitzada?

Ha estat una experiència, a banda de divertida, molt gratificant perquè el resultat final ha estat bo. La gravació va ser dura i complicada. Fer un anunci comporta moltes hores de treball, i més quan és un rodatge dins de l’aigua i per a un espot tant important com el de Freixenet. Quan vam veure l’estrena, tot l’equip i jo ens vam quedar al·lucinades. Ens va encantar.

2. I l’últim èxit esportiu el va aconseguir a Madrid. Com va viure aquest triomf?

Ens va anar molt bé perquè competíem a casa, amb molta gent a la grada i tota al nostre favor. Vam preparar la competició d’una manera una mica diferent ja que és la tercera vegada que es realitza aquest campionat mundial que no existia anteriorment. La primera edició es va fer a Moscou, la segona a Rio de Janeiro i enguany a Madrid, i es puntuava molt la impressió artística. Per això, vam poder arriscar més amb el model de vestit de bany i complements.

3. I a la fi van poder lluir el banyador amb bombetes vetat a les olimpíades de Beijing.

Així és. A la fi vam poder estrenar a Madrid el famós vestit de bany de les llumetes que no ens van deixar lluir als Jocs Olímpics de Beijing. També ens van permetre utilitzar-lo a la competició de duo temàtic, una modalitat nova en què cada parella participant disposa de dos minuts per realitzar una coreografia amb música del país organitzador. A la categoria de combos també ens van deixar competir amb el banyador que vam utilitzar a l’espot de Freixenet.

4. Tambè van nominar-les equip missatger de la candidatura olímpica de Madrid 2016.

Efectivament i la decisió ens fa una il·lusió especial. Vam conèixer la notícia a Madrid, al trofeu mundial de la FINA, precisament. Ens encantaria que la seu del Jocs Olímpics del 2016 fos Madrid. Estem encantades de fer-ho perquè això sigui així.

5. Què li semblen les imitacions que realitzen l’equip del programa Crackòvia de vostè i les seves companyes?

De fet, només ho he pogut mirar una sola vegada i va ser de casualitat. Sempre m’ho explicaven i jo reia molt. Quan ho vaig veure de veritat em va fer molta gràcia. A l’endemà, a l’entrenament ho vam comentar amb les meves companyes i va ser molt divertit. Ens ho prenem molt bé.

6. És molt jove però tard o d’hora arriba el moment de reflexionar sobre la retirada. Ha pensat en alguna data o termini per deixar l’esport d’elit?

Ara ja no sóc tan jove, si més no, pel meu esport. Tinc 31 anys i després d’un cicle olímpic, la propera olimpíada la veus molt llunyana. A l’equip hi ha diverses nedadores que, any amunt o avall, tenen la meva edat. Volem anar temporada a temporada i a veure fins on arribem.

divendres, 31 / octubre / 2008

Una feminista positiva en defensa del medi ambient


Björk és cantant, compositora i actriu. Va néixer al barri d’Oslin, a Reikiavic. Té 43 anys plens de talent i personalitat. A llarg de la seva carrera musical ha venut més de 50 milions de discs.

La natura i la música sempre l’han fascinat. De petita col·leccionava insectes. Als tres anys ja cantava peces de la pel·lícula basada en el musical de Broadway, The Sound of Music. Als onze, va interpretar en un festival escolar la cançó de Tina Charles, I love to love. Un professor la va enregistrar i enviar a una emissora de ràdio islandesa. Poc temps després, els seus pares firmaven el seu primer contracte amb la companyia discogràfica Fálkinn. Amb catorze anys, va crear el seu primer grup de música, Spit & Snot, una banda de punk formada íntegrament per noies. Björk era la bateria. L’any 1977 grava el seu àlbum de debut homònim, Björk, una recopilació de covers dels Beatles i Stevie Wonder, cantats en islandès.

Com a actriu, ha interpretat diferents papers en pel·lícules com, per exemple, The Junniper Tree (1987) o Dancer in the Dark (2000), on va rebre el premi a la Millor actriu al Festival de Cannes 2000 i va estar entre els candidats a rebre l’Òscar a la millor cançó amb I’ve Seen It All.

L’artista també ha treballat amb figures destacades del món de l’audiovisual com Michel Gondry o Chris Cunningham per realitzar els seus videoclips.

Björk té dos fills, Sindri ,el primer que va tenir amb Thor Eldon, ex company del seu grup Sugarcubes, i Isadora, fruit de la segona relació amb el realitzador Matthew Barney. A l’actualitat, viu en un vaixell a Nova York amb en Matthew, on té també el seu estudi de gravació.

La islandesa és una feminista positiva que té un compromís amb la defensa de la natura. De fet, acaba d’escriure un article al diari The Times on fa una dura crítica contra els gestors polítics i econòmics que han portat el seu país a la ruïna. Per això, ha publicat el seu nou senzill titolat Nattura, el mateix nom de la plataforma en defensa del medi ambient que recolza alternatives sostenibles que Björk firma al Times.

dissabte, 6 / setembre / 2008

Radio Gladys Palmera en el Cruïlla BCN 2008

El equipo de RGLP: Fran, Kilsi y Armand
(96.6Fm - www.radiogladyspalmera.com)

Desde el stand de Radio Gladys Palmera vivimos con gran intensidad todo lo que sucedió en el Cruïlla BCN 2008. Varios artistas nos visitaron para darnos sus impresiones y conocerlos más en profundidad.

Fran Lledó, Cecile y Tiken Jah Fakoly

Los dos escenarios hicieron vibrar a los cerca de 6000 visitantes que se acercaron el sábado 30 de Agosto al Parc del Fórum de la capital catalana. La fiesta arrancó a las 17:00h de la tarde con la actuación de la banda de Arenys de Mar, Reigbord. Su directo ayudó a calentar los motores del público que, poco a poco, se acercaba a la cita. D’Callaos, con su enérgica vocalista Maribel, tomó el relevo musical con su propuesta de flamenco aliñado de jazz, reggae y rock. Morodo, una de las voces potentes del ragga hecho en el Estado español inició su actuación a las 19:00h de la tarde y no defraudó a nadie. A continuación, Tiken Jah Fakoly, una de las apuestas más exóticas del festival, realizó un fantástico directo. Su música reivindicativa a favor de la defensa de los derechos sociales y políticos de su país, Costa de Marfil, propició el despegue definitivo del festival.

Cruïlla BCN 2008

La formación francesa Le Peuple de l’Herbe estrenó su nuevo LP, Radio Blood Money, un potente trabajo que hizo temblar al público del Cruïlla BCN 2008. La formación madrileña Canteca de Macao fue la encargada de poner lo mejor de la escena mestiza nacional del evento. Amparanoia, fue también uno de los platos fuertes del festival dentro de su Tour 2008. La elegancia electrónica combinada con toques de jazz la puso la formación Zuco 103. Siempre fieles a sus raíces brasileñas realizaron una gran actuación. La nota anecdótica del evento fue el cambio de horario de Asian Dub Fundation. En su viaje hacia Barcelona, su compañía aérea les extravió las maletas. Por ello, su actuación prevista inicialmente a las 22:35h se trasladó a la 1:00h de la mañana.

Entrevista a Jordi Herreruela, director del festival

La calidad artística y la oferta ecléctica son los sellos identificativos de este festival. Con esta línea de trabajo el futuro del Cruïlla BCN está asegurado.