dilluns, 31 de desembre del 2007

Notícies des del camp de batalla

Els mitjans de comunicació han d’informar, malauradament amb massa freqüència, dels conflictes bèl·lics que han acompanyat a la humanitat des del principi i, qui sap si algun dia, fins al final dels nostres dies.
El corresponsal de guerra és la peça clau en aquest àmbit d’informació i de comunicació; ha de transmetre la veritat in situ, i donar-la a conèixer al món.
Qui decideix ser corresponsal de guerra, ho escolleix per vocació. És l’elecció personal de voler afrontar el repte professional d’anar a un indret desconegut, a un lloc on ets conscient de que la teva integritat està en perill i que potser, en el moment menys esperat, pots perdre la vida.
Viatjar a una zona de combat significa trobar-se davant d’un panorama desolador, inundat per les sensacions més colpidores amb les que un ésser humà es pot enfrontar.

L’assaig que us vull presentar a continuació, vol ser una prova de la duresa que afronta el periodista que es desplaça per informar de les notícies i les imatges d’una guerra. Els testimonis en primera persona dels qui ja ho han experimentat són sorprenents i evidencien que els seus camins han estat difícils i llargs.


Ryszard Kapuscinski

Ryszard Kapuscinski, en el seu llibre “Un día más con vida”, narra la seva experiència com a corresponsal de guerra en el marc del conflicte bèl·lic desencadenat per la proclamació de la independència d’Angola. El títol de la seva obra ens aproxima una mica més la realitat del periodista; ens ajuda a entendre l’important paper que juga la sort durant el transcurs de la cobertura informativa d’una guerra.
En un moment de la seva obra, Kapuscinski narra el panorama dantesc amb el que es troba durant el seu camí en busca de la crònica des de la primera línia de foc.

“Allí no tienen la costumbre de enterrar a los caídos y la entrada en cualquier zona de combate se reconoce por el hedor, inhumano, de los cuerpos en descomposición […]. El primer coche llevaba una lata extra de gasolina, nos deteníamos para rociar con ella los cuerpos, echar sobre los muertos ramas secas de arbustos que crecían junto a la carretera, y luego, el conductor disparaba sobre el asfalto una ráfaga de su metralleta con un ángulo tal que saltase una chispa y prendiese fuego.” (1)

Un corresponsal de guerra ha de comptar amb una mentalitat preparada per copsar imatges o fonts sonores que indubtablement li afecten com a persona humana que és.

(1) KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003 p. 71


La psicologia dels corresponsals de guerra

Ningú està exempt de quedar afectat al enfrontar-se a les situacions dramàtiques i inhumanes que succeeixen en els conflictes bèl·lics. Els corresponsals de guerra tampoc però el desig de no poder obviar la realitat i de comunicar el que està passant té un major pes personal.
Cada guerra és un infern diferent però totes tenen en comú la violència, la crueltat, la desesperació i la mort; sense corresponsals de guerra no és possible conèixer aquesta veritat. Una imatge val més que mil paraules. En qualsevol tipus de conflicte, les informacions oficials, és a dir, aquelles que provenen de fonts polítiques, poden estar influenciades pels interessos individuals de cada país; aquest fet encara reafirma amb més intensitat la necessitat de la informació veraç, aquella que prové dels que estan al peu del canó, jugant-se la seva vida per informar.

El corresponsal de guerra com a testimoni de la veritat

Per evitar deixar caure en l’oblit fets que ataquen frontalment a la dignitat humana i als drets fonamentals de les persones és necessari disposar de proves; per tant, el corresponsal de guerra és el reflex més fidedigne de la realitat. Quan aquesta es converteix en un conflicte bèl·lic, en una neteja ètnica o en una situació censurable des de qualsevol punt de vista, el corresponsal de guerra ha de donar testimoni dels fets. Les imatges d’una guerra no són solament els morts. La població civil també sol ser blanc de la tirania del dolor i la crueltat.
Cap fotògraf voldria captar les imatges del rostre d’una mare que acaba de perdre al seu fill o la mirada d’un nen orfe perdut en la soledat, però la seva missió comporta la obligació de fer-ho pel compromís amb la professió.

“Fue en ese paréntesis alucinado cuando vi a aquellas dos mujers jóvenes abrazadas, con el rostro cubierto de polvo, temblando y llorando, que habían conseguido llegar hasta una pared para apoyar sus espaldas y tenderse sobre la acera. Estaban en estado de choque. Joan empezó a filmarlas de lejos. No tarde en conectar el cable de audio en la parte posterior de la cámara y acercar el micrófono hasta sus rostros desencajados. Obtuve respuestas sincopadas, traumatizadas aún por el pánico, pero perfectamente comprensibles. Alcanzaron a decirnos cómo habían sufrido la violenta explosión, qué era lo que estaban haciendo segundos antes, cómo habían salvado la vida de milagro. Las dejamos por fin a solas con su angustia.[...] El impacto emocional de aquellas dos mujeres blancas que apenas podían pronunciar palabra era mayúsculo. Distribuyeron inmediatamente las de TV3 hasta el último rincón del planeta. Fue la noticia internacional del día…” (2)

Malauradament, en aquesta societat es necessari que l’impacte social sigui fort per a què els poders polítics intervinguin com a forces pacificadores dels conflictes armats. També és cert que moltes vegades no interessa que la veritat es conegui; els corresponsals de guerra han de provocar que la informació surti a la llum.

(2) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 90-91

Els companys de viatge del corresponsal de guerra

La càmera, el micròfon i els camarades de professió són els companys dels corresponsals de guerra en el camp de batalla. La soledat és un altre dels factors negatius d’aquesta activitat periodística. La família i els amics es fan presents a milers de kilòmetres únicament a través dels pensaments i dels records. Parem-nos a imaginar per un moment que ens trobem en un país diferent, amb un idioma desconegut i en un territori hostil. El resultat de la situació es tradueix en un handicap emocional que ha de patir el corresponsal de guerra.

La ètica del corresponsal de guerra

“Hay algo de perverso, de repugnante, en determinadas lecturas de la imparcialidad, de la neutralidad. En la información y en la vida. Esa actitud de inhibición, de abstencionismo, gracias a la cual el terror y la barbarie pueden imponer sus designios. Esa equidistancia informativa que da como fruto la difícil distinción entre víctimas y verdugos. Creo que es un ejercicio absurdo y engañoso tender a la igualación de unos y otros en aras de una pretendida imparcialidad informativa. La información honesta no tiene nada que ver con la equidistancia. Basta con tener a mano la Declaración Universal de los Derechos Humanos para saber algo más de opresores y oprimidos, de libertades y de esclavitudes. Y creo que parte de nuestra función social reside precisamente en identificarlas, en detectarlas. Cierto que en ocasiones las líneas son difusas, los contornos de las situaciones poco contrastados. Pero sobre el terreno se suele ver con más claridad que desde el otro lado del televisor, a muchos kilómetros de distancia. Y ahí está nuestra ventaja. El vuelo bajo permite ver la realidad con detalles. No somos políticos ni diplomáticos encargados de disfrazar o de matizar por conveniencia hechos y realidades. Ni tenemos excusa alguna para ampararnos en coartadas ideológicas y leer interesadamente todo cuanto acontece ante nuestros ojos(3)

Els corresponsals de guerra també desenvolupen una funció social que es converteix en una font innata en la professió; aquesta funció és la de comunicar i transmetre en forma de missatge de denúncia aquelles atrocitats que s’estiguin portant a terme en un conflicte. Ells són els que coneixen les situacions des de ben a prop i els elements substancials que originen les matances indiscriminades de població innocent o la violació dels drets civils.

Els corresponsals de guerra assumeixen, en primer lloc, el deure de convertir-se en els identificadors dels qui realment tenen la culpa del que pugui estar passant i, en segon lloc, el deure de senyalar als responsables sobre els que el pes de la justícia ha de caure sense excepció.

(3) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 133-134

Companya de viatge: la por

“Trabajamos con el miedo a cuestas. Y es un compañero de viaje con el que es muy difícil negociar. Su espesura nada tiene que ver con el temor racional de todos los mortales a que ocurra cualquier cosa imprevisible. Éste lo sientes en la boca del estómago. Es la certeza de lo previsible, de que vas a pasar por situaciones difíciles la que te hace tener miedo al miedo, a sentir ese peso real, físico, en tu cuerpo. Pero tu te sobrepones, no tienes otra opción.” (4)

“Los nuestros y los del enemigo pueden ser enterrados juntos: nada tiene importancia después de la muerte”. (5)

La por és la obscura sensació amb la que han de conviure els corresponsals de guerra. No es pot lluitar contra ella; únicament es pot aprendre a conviure amb ella. És la companya de viatge dels corresponsals de guerra que es presenta amb diverses formes, totes negatives: por al desconegut, por a ser segrestat, por a perdre algun amic, por a ser ferit,…por a perdre la vida.

(4) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 49
(5)KAPUSCINSKY,
Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003, p. 43

La impunitat dels assassins

La llista de periodistes morts que cobrien conflictes bèl·lics és molt llarga. Segons les xifres de Reporters sense Fronteres i del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, 200 professionals de la informació han perdut la vida en l'última dècada. La bogeria de les guerres ha provocat massa casos d’impotència davant dels exèrcits instruïts només per matar, sense distingir l’enemic de la població civil i dels periodistes. Primer es dispara i després es pregunta. Fins i tot s’han atrevit a batejar-ho com a “danys col·laterals”.

“ ¡ Ni siquiera somos capaces de enjuiciar y conseguir condenar a los asesinos de periodistas! Esa estirpe de criminales que ha empezado a extenderse por todos los conflictos. Quizá eso sea lo más desolador de nuestro trabajo. Que no hay responsabilidad penal por la muerte de periodistas. No se condena a generales o a políticos por los ataques contra la prensa y la libertad de expresión e información. En casi todos los casos, siempre hay alguien que ordena a un soldado miliciano matar a un periodista y después, el asesino se diluye fácilmente en el mar seguro e impenetrable de su tropa. ¿Cómo encontrarlo después? ¿Cómo localizar a ese oficial superior que le ha dado la orden de disparar y que nunca dará la cara? ¿Cuántos casos recuerdan ustedes de juicio contra soldados o militares o paramilitares por asesinar a un periodista? Se pueden contar con los dedos de una mano.” (6)

Els crims contra periodistes queden impunes davant la negativa de països, com per exemple, els Estats Units, de ratificar el reconeixement del TPI (Tribunal Penal Internacional). Països que no es cansen de repetir que són els capdavanters de la democràcia, que es consideren els defensors de la llibertat i que, per contra, s’esdevenen com l’exemple més clar del que vol dir la hipocresia. Malauradament, en la feina dels corresponsals de guerra, el fantasma de la mort sempre hi és present.

(6) SISTIAGA, Jon. Ninguna guerra se parece a otra. Barcelona: Plaza & Janés, 2004, p.32

Vull dedicar aquest assaig a tots aquells periodistes que un dia van escollir lliurement ser corresponsals de guerra… a aquells que van decidir deixar enrere les seves vides personals… als que es van marcar la fita d’anar a una guerra senzillament perquè volien explicar la veritat…a tots aquells que van anar a cobrir les notícies d’una guerra i, malauradament, mai van poder tornar.

No esteu en cos, però les vostres ànimes estaran amb nosaltres per sempre.


BIBLIOGRAFIA
KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003.
SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002.
SISTIAGA, Jon. Ninguna guerra se parece a otra. Barcelona: Plaza & Janés, 2004.

La ventana indiscreta (Alfred Hitchcock)

Alfred Hitchcock está considerado como uno de los grandes maestros del cine. Ello se debe al carácter novedoso de los planos que utilizó en sus películas. En el filme La ventana indiscreta el director quiso captar la mezcla de todos los planos, tanto dentro como fuera de la ventana, desde un único punto de vista; realizó barridos de cámara para captar imágenes de un piso a otro, separados por una pared de ladrillos, desde un plano frontal. Este tipo de secuencia también la utilizó frecuentemente y con gran maestría el ya desaparecido Stanley Kubrick, en películas como La naranja mecánica, entre otras. Otros planos interesantes son los que realizó desde el interior del piso del periodista hacia el exterior de la calle. También es famoso el primer plano de un reloj que aparece en una determinada hora y seguidamente, se observa como las agujas se desplazan aceleradamente para mostrar el transcurso de varias horas de tiempo en solo unos segundos. Fue un innovador a través de la secuencia en donde el protagonista encarnado por James Stewart, queda deslumbrado por el flash de una cámara fotográfica. Para transmitir esa sensación de deslumbramiento al espectador, utilizó el efecto que se da cuando hacemos una fotografía y en las fotos aparecemos con los ojos rojos. Introdujo unos fotogramas con fondo negro en los que en el centro de la imagen aparece un círculo de color rojo que aumenta su diámetro. La película fue rodada con decorados artificiales. Todas estas técnicas utilizadas tan frecuentemente en la actualidad se constituyeron como una auténtica revolución del cine para las generaciones posteriores al maestro Alfred Hitchcock .

Fran Lledó

Feliç any 2008


El 2007 ens deixa per donar pas al 2008; nous reptes, noves idees per continuar endavant amb el dia a dia. Desitjo als que llegiu les meves lletres que aconseguiu tot allò que us proposeu; que la felicitat sigui el primer plat del 2008; la salut i el treball, el segon i, per postres, l’alegria per a tots.
Feliç any nou

Fran Lledó

divendres, 28 de desembre del 2007

Michael Jackson inaugurarà un “Chiquipark” a Barcelona

L’intèrpret del mític tema “Thriler” inaugurarà el nou “Chiquipark” que s’ha construït a Montjuïc aquest proper dissabte a les 17:00h. La polèmica ha sorgit arran dels problemes que el cantant ha tingut amb la justícia americana com a conseqüència de les acusacions de pederasta. La seva assistència a aquest acte confirma que l’ex component dels “Jackson Five” ha de recórrer a noves fonts d’ingressos ja que, en els darrers anys, també ha patit un fort daltabaix econòmic. Molts “nerds” seguidors del cantant tindran l’oportunitat de veure en viu i en directe el seu ídol. Les previsions meteorològiques han anunciat pluja per l’hora de l’acte d’inauguració. Tot i això, Jackson ha comentat que “per mi no hi ha cap problema; faci fred o faci calor jo sempre vaig amb el meu paraigua i no tinc por de mullar-me; el que sí que m’importa és l’assistència dels més petits; com més hi hagin, millor”.

Fran Lledó

dilluns, 17 de desembre del 2007

“Long life to the Vinyl”

Desde los inicios de las mezclas se han utilizado los platos (tocadiscos) que hasta mediados de los ochenta no disponían de “Pitch Control” (regulador de velocidad del plato); únicamente presentaban las opciones de 33/45 RPM (revoluciones por minuto) para los singles de siete pulgadas y para los LPs de doce pulgadas.
La marca “Technics” (sello de “Philips”) fue la que por primera vez inventó el “Pitch”, un potenciómetro de velocidad.
La mezcla consiste en hacer que el tránsito de una canción a otra se haga de una forma dinámica para favorecer la continuidad de una línea o estructura musical construida a través de lo que en conjunto se denomina sesión.
La originalidad, la técnica, la psicología y la experiencia son condiciones “sine qua non” en discjockeys de reconocida fama internacional como es el caso del mítico dj de Detroit, Jeff Mills; estos aspectos desarrollados conjuntamente y con profesionalidad son parte esencial de un buen Dj.
En la mayoría de estilos de música electrónica, el tipo de mezcla que se utiliza es la denominada “acompasada y al vuelo”. Por lo que respecta al término “acompasada” hace referencia a la igualación de BPMs (del inglés “beats per minute”, golpes por minuto) con la ayuda del “Pitch Control” entre el disco que está sonando y el siguiente que queremos hacer que entre (con la ayuda de la preescucha). “Al vuelo” quiere decir que por medio del “Crossfader” (regulador de potenciómetros) iremos aumentando el volumen de la canción entrante y disminuyendo el del tema saliente. A pesar de la irrupción en el mercado desde hace ya unos años del Cd y el Mp3, el vinilo continua siendo el instrumento fundamental para el trabajo de los “deejays”.

Fran Lledó

dilluns, 3 de desembre del 2007

Falta de dignitat

Aquest cap de setmana vam poder gaudir del “derby” català de futbol entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol. Malauradament, els presidents dels dos clubs esportius catalans, Joan Laporta i Daniel Sánchez Llibre, no van estar a l’alçada de la cita esportiva. La falta de respecte o consideració vers l’afició va ser clamorosa durant la setmana prèvia al partit per les declaracions de tots dos presidents. El “cum laude” a la mala educació la van posar a la llotja de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Una trista i forçada encaixada de mans a la fi del partit va ser la única mostra d’educació d’aquests dos personatges.

Tots estem cansats de la violència que, amb massa freqüència, es dóna als nostres camps de futbol. “Boixos nois”, “Brigadas blanquiazules”, “Ultrasur”, “Frente atlético”…Tots ells són grups d’individus que desprestigien la màgia del futbol. Senzillament utiltizen l’esport d’excusa per buscar brega i embrutar el nom dels seus clubs. L’esport ha de predicar “fair play” des de dins i lluitar contra tots aquests gamarussos. Si els presidents són els que no donen exemple que la rivalitat entre clubs finalitza quan l’arbitre xiula el final del partit, s’està promovent la violència i l’enfrontament. Al mateix temps que vaig aplaudir la iniciativa d’en Joan Laporta de prohibir l’entrada al seguidors més radicals del Barça, ara toca donar-li un toc d’atenció i criticar la seva actuació davant el “derby”. Aquest no és el camí. Els socis i simpatitzants d’un club del prestigi del Barça no ens mereixem rebre aquesta actuació del president.

Fran Lledó

Sandra Balsells: "No és la foto el que molesta, és la realitat"


L’exposició “Latidos de un mundo convulso” continua amb el cicle paral·lel de taules rodones que tenen lloc a l’Auditori de l’Espai Cultural Caja Madrid. El passat dijous va tenir lloc el debat sobre “El fotoperiodisme a la comunicació contemporània”.

Els ponents van ser:
Clemente Bernard, membre de l’agència “Contrasto” i un dels reporters internacionals més destacats. Autor dels llibres “Mujeres sin tierra” i “El sueño de Malika”.
Jean François Leroy, creador i director des de la seva creació, de “Visa pour l’image”, el festival més important de fotoperiodisme. Expert coneixedor de la situació del fotoperiodisme contemporani.
Pascual Serrano, fundador i redactor en cap de la revista “Voces”. Va fundar la publicació electrònica “Rebelión”. Col·labora amb publicacions i televisions llatinoamericanes sobre temes de comunicació i política internacional.
La moderadora va ser:
Margarita Ledo, catedràtica de Ciències de la Informació. Autora, entre d’altres, dels llibres “Documentalismo fotográfico contemporáneo” i “Cine de fotógrafos”. Comissària d’exposicions i realitzadora de documentals cinematogràfics.

Després d'un breu discurs de benvinguda i presentació de l’acte a càrrec de la moderadora Margarita Ledo, Jean François Leroy va ser el primer en prendre la paraula per explicar que la fotografia és un espai que va en contra de les ordres del silenci; la imatge no és un resultat, sinó una operadora de la realitat. Segons Leroy, una posició ètica per al fotoperiodista és aquella que li permet poder escollir; això és la llibertat d’expressió. Segons l’expert en fotoperiodisme contemporani, parlar d’ètica en la seva professió no és gens fàcil; actualment la premsa no està dirigida per periodistes com abans. Ara està comandada per banquers o grups financers potents que únicament vetllen pels seus propis interessos; més del 75% dels fotoreportatges actuals els compren les ONGs; els diaris ja no compren els seus treballs. Per al periodista francès, "és la premsa la que està malalta i no el fotoperiodisme". Leroy també va parlar de la transformació de la premsa en un espai public i va posar com a exemple el conflicte entre el president de la República francesa, Nicolas Sarkozy, i la premsa francesa, “ell va ser el primer en vendre el seu divorci; ningú va publicar res sobre la suposada relació que manté amb una periodista francesa”.

A continuació Clemente Bernard va parlar de la campanya de desprestigi que ha patit arran de les dotze imatges que té exposades al “Museo Guggenheim”. El fotògraf porta més de catorze anys realitzant fotografies sobre el conflicte basc. Segons Bernard, “l’essència de la pròpia imatge ha d’estar compromesa amb la veritat i no amb la manipulació; el fotoperiodisme porta implicada una responsabilitat amb la veritat”. Per al fotògraf, cadascú completa la informació de les imatges amb la seva visió particular; això és una prova més de la fragilitat del seu treball. El fotoperiodista basc també va criticar les fotografies que publiquen molts mitjans de comunicació ja que aquestes estan mancades d’un anàlisi critic. És el que ell anomena “Pseudoperiodisme”: fotografies que només volen acontentar al món de l’art sense importar la realitat; el fotoperiodista no fa art; mostra la realitat. La visió és fonamental pel discurs fotogràfic.

La nota divertida de la tarda la va posar Pascual Serrano en mostrar al públic assistent alguns exemples simpàtics de fotografies manipulades que han aparegut a la premsa: un falangista donant la mà a un Ertzaina, per exemple.

Si voleu continuar descobrint nous camins del fotoperiodisme us recomano les dues properes taules de debat previstes dins del marc d’activitats de l’exposició “Latidos de un mundo convulso”:

Divendres 14 de desembre: “La fotografia de premsa davant els processos de concentració mediatica: els nous mecanismes de control I censura.”
Ponents: Ignacio Ramonet, Robert Ferguson, Gervasio Sánchez.
Moderadora: Mònica Terribas.

Dijous 20 de desembre: “Hi ha d’altres periodismes I no estan en aquest”
Ponents: Paolo Gasparini, Manoocher Deghati, Randa Shaath.
Moderador: Claudi Carreras.

Fran Lledó

dimarts, 27 de novembre del 2007

Projecte fotogràfic

Captar amb la càmera les imatges de la Barcelona que menys es coneix; fotografiar l’ambient marginal que un es pot trobar passejant pel carrer Pelay. Fotografiar les persones sense sostre, que mengen, dormen i viuen al carrer.

Tinc l’objectiu de mostrar les diverses cares humanes, de persones que, per haver perdut la sort a la vida, cauen en l’oblit. Tots avui podem ser feliços, amb amics, família, feina, casa…igualment que ells deurien tenir en el passat.

Títol del projecte: Ells són persones com nosaltres

Autor: Fran Lledó














diumenge, 25 de novembre del 2007

Pesca esportiva a Sant Carles de la Ràpita


Foto: Fran Lledó amb una dorada d’ 1’2 Kg pescada a Sant Carles de la Ràpita l’agost del 2007

Sant Carles de la Ràpita és un dels indrets preferits per tots els amants de la pesca esportiva amb canya. Aquest poble situat a les terres de l’Ebre, més concretament a la comarca del Montsià, també és conegut per la seva gastronomia; els “Llagostins de Sant Carles” són un dels plats més exquisits per degustar; qualsevol excusa és bona per gaudir d’una bona jornada de pesca i recuperar les forces dinant en algun bon restaurant de “La Ràpita”, tot acompanyat amb un bon vi blanc de la terra.

Fa uns quants segles, Sant Carles era terra de pirates i ara és territori de pescadors: quan comença la temporada de pesca, centenars d’aficionats es desplacen cada cap de setmana per provar sort amb els seus aparells, i poder pescar un bon sopar. La meva especialitat és la pesca de la Dorada -“moixarra” per als rapitencs – a fons des d'embarcació. El material necessari consta d’una canya preferiblement de fibra de carboni, un carret lleuger, un plom d’entre 20-40 gr i un am del número 4. L’esquer ha de ser viu; cranc o cuc (jo us recomano coreà, rosca o americà).

Els pescadors no acostumen a revelar les millors zones de pesca, ja que la veu corre entre el nostre gremi, i no interessa que una bona zona de pesca sigui massa coneguda; les Dorades que superen el kilogram de pes els hi agrada la tranquil·litat i, per tant, s’ha de ser cautelós a l’hora d’arribar al destí de la nostra jornada. La pesca no és només tirar la canya i esperar; l’observació de tots els detalls és molt important: veure on hi ha més barques pot ser un sinònim d’una bona zona de pesca, i més encara si els pescadors són autòctons; provar amb diversos esquers i veure quin és el més efectiu. Qualsevol detall és important.

Les dorades més grans resulten molt desconfiades: tasten delicadament l’esquer per saber si hi ha o no perill i, posteriorment, ataquen amb força; és en aquest moment quan s’ha de clavar a la pressa amb un cop sec i contundent de canya. Després s’ha de recollir amb el carret fins a l’embarcació, mantenint la línia del fil tensa. Aquest és el moment de màxima intensitat per al pescador; qualsevol error pot ser fatal.

Ja ho sabeu, amics, a partir d’ara ja no val el tòpic que diu que “la pesca és avorrida”. Per a mi, és el millor antídot per canviar el xip de l’estrès que vivim diàriament a Barcelona i recuperar els ànims i les forces. La pau del mar és única.

Fran Lledó

dilluns, 19 de novembre del 2007

Una imatge val més que mil paraules

Spencer Platt (Fotografia guanyadora del World Press Photo 2006)


Uns joves libanesos passegen en un cotxe descapotable per un barri del sud de Beirut, destrossat per les bombes de l'exèrcit israelià.

diumenge, 18 de novembre del 2007

El Detes-text (totes aquelles coses que detesto)


Hola amics. Avui us vull presentar la meva nova secció: El Detes-text. Aquí us escriuré sobre coses que detesto; situacions amb les que tots i totes ens hem trobat alguna vegada. Per començar, vull parlar-vos de les converses amb els contestadors automàtics:

L’altre dia em preparava un dia més per anar a la feina. Mentre m’afaitava, vaig escoltar de fons la veu del meu pare; estava fent una trucada:
Hola bon dia, que puc

De sobte, sense poder acabar la frase, es queda en silenci. Jo vaig pensar que potser s’havia tallat la connexió telefònica per històries d’aquestes que sempre ens passen amb la maleïda cobertura. Anava errat. Observant la situació vaig adonar-me’n que el meu pare estava parlant amb un contestador. Quina ràbia fa aquesta situació amb la que tots i totes ens em trobat alguna vegada, veritat? Tots ho hem patit en primera persona: truques, sents una veu, normalment femenina, que et saluda amb un lèxic perfecte i acte seguit, tu respons amb la mateixa cordialitat; el problema arriba quan te n’adones que, senzillament, estàs parlant amb una màquina.
Et quedes uns segons perplex i després, et sents com l’ésser més ignorant del planeta.

Segurament tots estem una mica bojos però no tant com per parlar amb una màquina.

Fran Lledó

diumenge, 11 de novembre del 2007

Un món de bojos

Per sobre de les idees i les conviccions estan les persones. Un pot ser monàrquic o republicà, d’esquerres o de dretes, federalista o centralista. Els que tots estan al mateix sac són aquells que utilitzen el poder per defensar únicament la seva paraula sense escoltar; aquells que només creuen en una única veritat, la seva; a la cimera iberoamericana hem pogut constatar que, fins i tot, la persona més indefensable del planeta pels seus arguments i les seves tesis, Aznar (després de Bush), se la pot defensar davant d’un personatge que en l’actualitat es presenta com un dels abanderats de les teories de Marx i Engels. Realment, Chávez no té ni idea del pensament comunista; és un ex-colpista . Aquest personatge únicament desitja protagonisme i poder i, malauradament, no és l’únic dins del panorama polític internacional. En l'actualitat existeix un grup de personatges que, tot i defensar unes ideologies polítiques radicalment oposades, els poden posar tots junts al mateix sac.

Rut, aquesta nit jo també desaré la bandera republicana a l’armari però a l’Aznar, ni aigua!!!!

Millor que continuï presentant llibrets amb la seva nova “meleneta heavy metal”!!! Així el tenim ocupat i no la pot cagar més que ja ho va fer prou durant el seu mandat.

Fran Lledó

Tinc una carta per a tu RENFE


Viatjar en tren era un plaer. Podies mirar per la finestra i veure el paisatge mentre escoltaves per la megafonia dels vagons les composicions de Mozart o Vivaldi. Anaves tranquil escoltant música, pensant en com afrontar el dia, dormint una mica o llegint un llibre. La cosa ha canviat. Estimada Magdalena Álvarez, com a usuari habitual vull donar-li el meu toc d’atenció per diverses raons. Quina és la franja horària que utilitzen al “Ministerio de Fomento”? La peninsular o la de “Una hora menos en Canarias”? Ho dic per la falta de puntualitat a la que ja ens tenen acostumats.

Una altra novetat de viatjar en tren és el nou grup d’excursionistes que es passegen amb l’armilla fluorescent de tant en tant pels vagons i que, sense saber res, els han adjudicat el títol d’informadors. Pel que sembla, quan hi ha algun problema, al grup de “boy scouts” els hi entren unes ganes terribles d’anar al lavabo, perquè és impossible localitzar-los. Potser hauria de demanar ajuda al “Ministerio de Sanidad” perquè elabori una campanya de revisió de pròstata. Això és una solució estúpida però no pitjor que les que vostè està plantejant.

Més coses; estic cansat d’escoltar dia rere dia, els missatge sonor que emeten els altaveus dels vagons sobre l'esvoranc de Bellviatge i els mitjans de transport alternatiu. Una manera fina i delicada de dir que quan arribis a Bellvitge t’espavilis i et busquis la vida per arribar al teu lloc de destí. Tot això ja ho sabem i no cal que cada vegada que escollim agafar el tren ens ho repeteixen tantes vegades (jo, en un trajecte de 30 minuts ho he arribat a escoltar 5 cops).

Estimada “Maggi”, oi que tu sempre vas acompanyada amb diversos membres de seguretat per salvaguardar la teva integritat? Doncs jo també vull viatjar en tren sense que em robin ni em peguin. Tu no ets més que jo. Bé, tu cobres més per treballar menys que jo però… això és una altra qüestió que prefereixo dedicar-li el meu temps un altre dia.

S’acosten les dates nadalenques i amb elles, l’arribada dels tres Reis Macs d’Orient. Aquest any ja sé què demanaré: un tren nou.

Fran Lledó

divendres, 9 de novembre del 2007

L'ablació de Kadi

Kadi és el nom de la nena de dotze primaveres que un dia, sense que ningú li digués el perquè, va ser escollida per robar-li el seu verge esperit i la seva personalitat pulcre de pecat . Kadi apareix estirada a terra, en una cabana que reflexa la pobresa i les condicions inhumanes amb les que malviuen a Mali; Kadi apareix presa de cames i peus per dues dones que en la seva infantesa van haver de passar per la mateixa desesperació. Kadi plora, crida, pateix. Té el rostre desencaixat pel dolor. Té una mirada embogida per la por.

Patiment, desesperació, injustícia, crueltat.

Les paraules sobre aquesta instantània del fotògraf barceloní Kim Manresa solament poden anar acompanyades amb adjectius que denoten impotència davant d'un fet tan cruel i inhumà com és l'ablació de clitoris. Senyores i senyors, som una espècie animal racional? El nostre cervell serveix per pensar? Estem a l'any 2007 i els fotoperiodistes mai desitjarien captar aquest tipus d'imatges. Per desgràcia, aquests fets continuen passant i, per sort, ells continuaran estant al peu del canó per obrir els ulls a la comunitat internacional.

Fran Lledó

John Heartfield: Art i poder

Aquest artista marxista alemany va ser el precursor i una de les peces més representatives del grup Dada berlinès; està considerat com un dels grans innovadors de la tècnica del collage.
El situem dins del modernisme, més concretament, en el cosmopolitisme, que es va dur a terme durant la I Guerra Mundial.
D’ideologia socialista (el seu pare va ser l’escriptor socialista alemany Hans Herzfeld), tal i com observem en aquesta imatge, utilitza les tècniques del fotomuntatge i va recórrer a la provocació per anar en contra del règim nazi i d’Adolf Hitler.
Utilitza l’art per apropar-lo al poble de forma reivindicativa, i trencar les distàncies que el separaven de la vida. Aquests fotomuntatges porten una gran càrrega de denúncia política i social; és un tipus d’art utilitzat per lluitar contra el poder polític i, en aquest cas, contra el nazisme. Les seves imatges han influenciat enèrgicament l’art modern, fins i tot a la publicitat televisiva i de premsa.
Les seves expressions artístiques van tenir que lluitar contra la censura del Ministeri del Reich alemany, que va voler imposar la seva publicitat per reafirmar les conviccions ideològiques del règim nazi.
La pel·lícula de Charles Chaplin, El gran dictador és també una mostra més que l’artista no es pot desvincular dels seus deures socials.
L’art i el poder poden estar relacionats: el que realment importa són els interessos particulars que hi poden existir i la manera de fer-ho.

Fran Lledó

Our names are…Darth Vader, C-3PO, Chewbacca & JB



Aquests dies estem observant una nova versió espanyola de la saga Stars Wars, L’imperi contraataca; Jimenénez Losantos en el paper de Darth Vader, ataca a Joan Carles I (aquí a Catalunya, Juan Carlos a la Xina), rei de l’imperi. Pedro J-C3-PO, l’estira de les orelles perquè no critiqui la monarquia ni la seva pàtria. Esperanza Aguirre –Chewbacca- intenta calmar els ànims però mai pots entendre el que diu, perquè parla segons bufa el vent. Clar està que això és ficció però ara mateix ens trobem davant del naixement d’un nou corrent polític: la dreta antimonàrquica post-constitucional. Al llarg de la història, el rei sempre ha estat més a prop dels sectors conservadors que dels progressistes. A partir de la democràcia post-Suàrez, Joan Carles I ha estat una figura que s’ha entès millor amb els presidents d’esquerres que no pas amb els de dretes. Aquest fet pot significar que per damunt de les ideologies estan les persones. Tots podem cometre errades, posar ganes i energia, i que les coses no rutllin. El que realment importa és tenir un esperit constructiu; Jiménez-los Santos és un exemple clar d’ésser destructiu que vetlla únicament pel seu propi interés personal; L’article 65-2 de la CE de 1978 diu el següent: El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. Aquest és un dels articles de la seva suposada Constitució intocable, invariable, immillorable. Aznar (JB), poc amic també d’en Joan Carles I, ha estat un ferm defensor de la política de no tocar el text constitucional pel suposat perill que, segons ell, podria desencadenar “una balcanització del territori espanyol”. Enteneu ara perquè l'anomeno JB? Aquest tipus d'individus no són mereixedors del protagonisme públic que els ha regalat la vida. L'home de Neardertal parla desde fa 400.000 anys i, segurament, tenia un discurs molt més enriquidor i cultural que el d'aquests quatre plegats a l'actualitat. Si creuen que l’article està desfasat i mereixeria ser revisat, perquè s’oposen tant fermament als canvis en altres lleis polítiques de l’estat espanyol? Segons aquests personatges, hauríem de continuar portant el móbil de 2Kg a la butxaca, jugar amb l’spectrum o entrar amb sabates a la discoteca. Buuuffffff…

Fran Lledó

Dídac Piquer presenta "Summer fun. Història de la Música Surf" al programa "El Camaleó Roig"


Dídac Piquer, conegut professionalment com a Father Dick, va visitar els estudis de Ripollet Ràdio (91.3 Fm www.ripollet.cat) per presentar el seu llibre "Summer fun. Història de la música surf" al programa "El Camaleó Roig", que s'emet tots els dimecres de 22:00h a 23:00h a l'emissora municipal. Durant el programa va fer un repàs als clàssics musicals de l'estil, explicant les curiositats d'aquesta filosofia de vida, molt més enllà dels ja històrics vinils dels "Beach Boys".

Dídac Piquer és un expert en la pràctica del surf i la seva música. Acaba de publicar un llibre conjuntament amb Luis González: Summer Fun, Història de la Música Surf. Father Dick és el seu nom de batalla i també és un expert en la fabricació artesana de les clàssiques taules de surf dels anys 60, treball que combina amb la seva faceta de Dj de música Surf, en diverses sales de Barcelona.
Faith Dick va explicar que aquest gènere van néixer amb una vocació instrumental i com evolució del Rock & Roll dels anys 50 i que va desembocar en dos camins paral•lels però diferents: el surf vocal i el surf instrumental. Segons el "surfer", "aquest llibre serveix per conèixer tot sobre el so de les onades".
La presentació del llibre es farà de manera oficial el 28 de novembre, a les 20:00h al FNAC de l'Illa Diagonal, a Barcelona.


Fran Lledó

Jo em dic Francesc

El programa “Tengo una pregunta para usted” va deixar ben clar com es diu aquí i a la Xina en Josep Luís Carod-Rovira. El líder d’ERC va contestar a les preguntes que li va realitzar el públic del plató de TVE el passat dimecres. Una senyora va començar l’interrogatori amb una afirmació: “Usted es aragonés”. Montserrat, que així és com es deia, potser va creure que estava a la roda de premsa de l’entrenador de la selecció espanyola. Els primers plans del seu rostre van demostrar que molt espavilada no semblava; potser era l’efecte Gyn-Tonic, últimament tan de moda al Prime Time. Carod-Rovira, va replicar mostrant-li a la senyora la seva tarjeta sanitària, on hi figurava el seu nom. Novament, va aparèixer un jove que li volia fer pessigolles a Josep Lluís. Aquest il·luminat “por la gràcia de Dios”, va dir que ell no entenia el català, com si fos un exemple d’autoqualitat personal. Imbècil! El coneixement de les llengües augmenta la cultura d’un mateix. Ell no ho sabia.

Fran Lledó

dijous, 8 de novembre del 2007

Fran Lledó entrevista a Eduard Sanjuán, corresponsal de guerra de TV3


Fran Lledó va entrevistar el passat dimarts a Blanquerna Ràdio a Eduard Sanjuán, corresponsal de guerra de TV3. Sanjuán és periodista especialitzat en Afers Internacionals des del 1976 i ha cobert els esdeveniments informatius més destacats de finals del segle XX i les crisis i processos posteriors a l’Onze de setembre. Actualment és redactor en cap dels Serveis Informatius de TV3.

El corresponsal de guerra és la peça clau en aquest àmbit d’informació i de comunicació; ha de transmetre la veritat in situ, i donar-la a conèixer al món. Viatjar a una zona de combat significa trobar-se davant d’un panorama desolador, inundat per les sensacions més cruels amb les que un ésser humà es pot enfrontar. Per no deixar caure en l’oblit fets que atempten directament contra la dignitat humana i contra els drets fonamentals de les persones, és necessari disposar de proves; per tant, el corresponsal de guerra és el reflex més fidedigne de la realitat. Les imatges d’una guerra no són solament els morts. La població civil també sol ser blanc de la tirania del dolor i la crueltat. Els corresponsals de guerra assumeixen, en primer lloc, el deure de convertir-se en els identificadors dels qui realment tenen la culpa del que pugui estar passant i, en segon lloc, el deure de senyalar els responsables sobre qui el pes de la justícia ha de caure sense excepció.

La por és la obscura sensació amb què han de conviure els corresponsals de guerra. No es pot lluitar contra ella; únicament es pot aprendre a conviure amb ella. Malauradament, la llista de periodistes morts que cobrien conflictes bèl·lics és molt llarga. Segons les xifres de Reporters sense Fronteres i del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, 200 professionals de la informació han perdut la vida en l'última dècada. L’entrevista es va dedicar a tots aquells corresponsals de guerra que, per voler mostrar la veritat al món, van perdre la vida.

Fran Lledó