Notícies des del camp de batalla

Els mitjans de comunicació han d’informar, malauradament amb massa freqüència, dels conflictes bèl·lics que han acompanyat a la humanitat des del principi i, qui sap si algun dia, fins al final dels nostres dies.

El corresponsal de guerra és la peça clau en aquest àmbit d’informació i de comunicació; ha de transmetre la veritat in situ, i donar-la a conèixer al món.

Qui decideix ser corresponsal de guerra, ho escolleix per vocació. És l’elecció personal de voler afrontar el repte professional d’anar a un indret desconegut, a un lloc on ets conscient de que la teva integritat està en perill i que potser, en el moment menys esperat, pots perdre la vida.

Viatjar a una zona de combat significa trobar-se davant d’un panorama desolador, inundat per les sensacions més colpidores amb les que un ésser humà es pot enfrontar.

L’assaig que us vull presentar a continuació, vol ser una prova de la duresa que afronta el periodista que es desplaça per informar de les notícies i les imatges d’una guerra. Els testimonis en primera persona dels qui ja ho han experimentat són sorprenents i evidencien que els seus camins han estat difícils i llargs.

Ryszard Kapuscinski

Ryszard Kapuscinski, en el seu llibre “Un día más con vida”, narra la seva experiència com a corresponsal de guerra en el marc del conflicte bèl·lic desencadenat per la proclamació de la independència d’Angola. El títol de la seva obra ens aproxima una mica més la realitat del periodista; ens ajuda a entendre l’important paper que juga la sort durant el transcurs de la cobertura informativa d’una guerra.

En un moment de la seva obra, Kapuscinski narra el panorama dantesc amb el que es troba durant el seu camí en busca de la crònica des de la primera línia de foc.

“Allí no tienen la costumbre de enterrar a los caídos y la entrada en cualquier zona de combate se reconoce por el hedor, inhumano, de los cuerpos en descomposición […]. El primer coche llevaba una lata extra de gasolina, nos deteníamos para rociar con ella los cuerpos, echar sobre los muertos ramas secas de arbustos que crecían junto a la carretera, y luego, el conductor disparaba sobre el asfalto una ráfaga de su metralleta con un ángulo tal que saltase una chispa y prendiese fuego.” (1)

Un corresponsal de guerra ha de comptar amb una mentalitat preparada per copsar imatges o fonts sonores que indubtablement li afecten com a persona humana que és.

(1) KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003 p. 71

La psicologia dels corresponsals de guerra

Ningú està exempt de quedar afectat al enfrontar-se a les situacions dramàtiques i inhumanes que succeeixen en els conflictes bèl·lics. Els corresponsals de guerra tampoc però el desig de no poder obviar la realitat i de comunicar el que està passant té un major pes personal.
Cada guerra és un infern diferent però totes tenen en comú la violència, la crueltat, la desesperació i la mort; sense corresponsals de guerra no és possible conèixer aquesta veritat. Una imatge val més que mil paraules. En qualsevol tipus de conflicte, les informacions oficials, és a dir, aquelles que provenen de fonts polítiques, poden estar influenciades pels interessos individuals de cada país; aquest fet encara reafirma amb més intensitat la necessitat de la informació veraç, aquella que prové dels que estan al peu del canó, jugant-se la seva vida per informar.

El corresponsal de guerra com a testimoni de la veritat

Per evitar deixar caure en l’oblit fets que ataquen frontalment a la dignitat humana i als drets fonamentals de les persones és necessari disposar de proves; per tant, el corresponsal de guerra és el reflex més fidedigne de la realitat. Quan aquesta es converteix en un conflicte bèl·lic, en una neteja ètnica o en una situació censurable des de qualsevol punt de vista, el corresponsal de guerra ha de donar testimoni dels fets. Les imatges d’una guerra no són solament els morts. La població civil també sol ser blanc de la tirania del dolor i la crueltat.
Cap fotògraf voldria captar les imatges del rostre d’una mare que acaba de perdre al seu fill o la mirada d’un nen orfe perdut en la soledat, però la seva missió comporta la obligació de fer-ho pel compromís amb la professió.

“Fue en ese paréntesis alucinado cuando vi a aquellas dos mujers jóvenes abrazadas, con el rostro cubierto de polvo, temblando y llorando, que habían conseguido llegar hasta una pared para apoyar sus espaldas y tenderse sobre la acera. Estaban en estado de choque. Joan empezó a filmarlas de lejos. No tarde en conectar el cable de audio en la parte posterior de la cámara y acercar el micrófono hasta sus rostros desencajados. Obtuve respuestas sincopadas, traumatizadas aún por el pánico, pero perfectamente comprensibles. Alcanzaron a decirnos cómo habían sufrido la violenta explosión, qué era lo que estaban haciendo segundos antes, cómo habían salvado la vida de milagro. Las dejamos por fin a solas con su angustia.[...] El impacto emocional de aquellas dos mujeres blancas que apenas podían pronunciar palabra era mayúsculo. Distribuyeron inmediatamente las de TV3 hasta el último rincón del planeta. Fue la noticia internacional del día…” (2)

Malauradament, en aquesta societat es necessari que l’impacte social sigui fort per a què els poders polítics intervinguin com a forces pacificadores dels conflictes armats. També és cert que moltes vegades no interessa que la veritat es conegui; els corresponsals de guerra han de provocar que la informació surti a la llum.

(2) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 90-91

Els companys de viatge del corresponsal de guerra

La càmera, el micròfon i els camarades de professió són els companys dels corresponsals de guerra en el camp de batalla. La soledat és un altre dels factors negatius d’aquesta activitat periodística. La família i els amics es fan presents a milers de kilòmetres únicament a través dels pensaments i dels records. Parem-nos a imaginar per un moment que ens trobem en un país diferent, amb un idioma desconegut i en un territori hostil. El resultat de la situació es tradueix en un handicap emocional que ha de patir el corresponsal de guerra.

La ètica del corresponsal de guerra

“Hay algo de perverso, de repugnante, en determinadas lecturas de la imparcialidad, de la neutralidad. En la información y en la vida. Esa actitud de inhibición, de abstencionismo, gracias a la cual el terror y la barbarie pueden imponer sus designios. Esa equidistancia informativa que da como fruto la difícil distinción entre víctimas y verdugos. Creo que es un ejercicio absurdo y engañoso tender a la igualación de unos y otros en aras de una pretendida imparcialidad informativa. La información honesta no tiene nada que ver con la equidistancia. Basta con tener a mano la Declaración Universal de los Derechos Humanos para saber algo más de opresores y oprimidos, de libertades y de esclavitudes. Y creo que parte de nuestra función social reside precisamente en identificarlas, en detectarlas. Cierto que en ocasiones las líneas son difusas, los contornos de las situaciones poco contrastados. Pero sobre el terreno se suele ver con más claridad que desde el otro lado del televisor, a muchos kilómetros de distancia. Y ahí está nuestra ventaja. El vuelo bajo permite ver la realidad con detalles. No somos políticos ni diplomáticos encargados de disfrazar o de matizar por conveniencia hechos y realidades. Ni tenemos excusa alguna para ampararnos en coartadas ideológicas y leer interesadamente todo cuanto acontece ante nuestros ojos” (3)

Els corresponsals de guerra també desenvolupen una funció social que es converteix en una font innata en la professió; aquesta funció és la de comunicar i transmetre en forma de missatge de denúncia aquelles atrocitats que s’estiguin portant a terme en un conflicte. Ells són els que coneixen les situacions des de ben a prop i els elements substancials que originen les matances indiscriminades de població innocent o la violació dels drets civils.

Els corresponsals de guerra assumeixen, en primer lloc, el deure de convertir-se en els identificadors dels qui realment tenen la culpa del que pugui estar passant i, en segon lloc, el deure de senyalar als responsables sobre els que el pes de la justícia ha de caure sense excepció.

(3) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 133-134

Companya de viatge: la por

“Trabajamos con el miedo a cuestas. Y es un compañero de viaje con el que es muy difícil negociar. Su espesura nada tiene que ver con el temor racional de todos los mortales a que ocurra cualquier cosa imprevisible. Éste lo sientes en la boca del estómago. Es la certeza de lo previsible, de que vas a pasar por situaciones difíciles la que te hace tener miedo al miedo, a sentir ese peso real, físico, en tu cuerpo. Pero tu te sobrepones, no tienes otra opción.” (4)

“Los nuestros y los del enemigo pueden ser enterrados juntos: nada tiene importancia después de la muerte”. (5)

La por és la obscura sensació amb la que han de conviure els corresponsals de guerra. No es pot lluitar contra ella; únicament es pot aprendre a conviure amb ella. És la companya de viatge dels corresponsals de guerra que es presenta amb diverses formes, totes negatives: por al desconegut, por a ser segrestat, por a perdre algun amic, por a ser ferit,…por a perdre la vida.

(4) SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002, p. 49
(5)KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003, p. 43

La impunitat dels assassins

La llista de periodistes morts que cobrien conflictes bèl·lics és molt llarga. Segons les xifres de Reporters sense Fronteres i del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, 200 professionals de la informació han perdut la vida en l'última dècada. La bogeria de les guerres ha provocat massa casos d’impotència davant dels exèrcits instruïts només per matar, sense distingir l’enemic de la població civil i dels periodistes. Primer es dispara i després es pregunta. Fins i tot s’han atrevit a batejar-ho com a “danys col·laterals”.

“ ¡ Ni siquiera somos capaces de enjuiciar y conseguir condenar a los asesinos de periodistas! Esa estirpe de criminales que ha empezado a extenderse por todos los conflictos. Quizá eso sea lo más desolador de nuestro trabajo. Que no hay responsabilidad penal por la muerte de periodistas. No se condena a generales o a políticos por los ataques contra la prensa y la libertad de expresión e información. En casi todos los casos, siempre hay alguien que ordena a un soldado miliciano matar a un periodista y después, el asesino se diluye fácilmente en el mar seguro e impenetrable de su tropa. ¿Cómo encontrarlo después? ¿Cómo localizar a ese oficial superior que le ha dado la orden de disparar y que nunca dará la cara? ¿Cuántos casos recuerdan ustedes de juicio contra soldados o militares o paramilitares por asesinar a un periodista? Se pueden contar con los dedos de una mano.” (6)

Els crims contra periodistes queden impunes davant la negativa de països, com per exemple, els Estats Units, de ratificar el reconeixement del TPI (Tribunal Penal Internacional). Països que no es cansen de repetir que són els capdavanters de la democràcia, que es consideren els defensors de la llibertat i que, per contra, s’esdevenen com l’exemple més clar del que vol dir la hipocresia. Malauradament, en la feina dels corresponsals de guerra, el fantasma de la mort sempre hi és present.

(6) SISTIAGA, Jon. Ninguna guerra se parece a otra. Barcelona: Plaza & Janés, 2004, p.32

Vull dedicar aquest assaig a tots aquells periodistes que un dia van escollir lliurement ser corresponsals de guerra… a aquells que van decidir deixar enrere les seves vides personals… als que es van marcar la fita d’anar a una guerra senzillament perquè volien explicar la veritat…a tots aquells que van anar a cobrir les notícies d’una guerra i, malauradament, mai van poder tornar.

No esteu en cos, però les vostres ànimes estaran amb nosaltres per sempre.

BIBLIOGRAFIA
KAPUSCINSKY, Ryszard. Un dia más con vida. Barcelona: Anagrama, 2003.
SANJUÁN ALONSO, Eduard. Detrás de la cámara. Barcelona: Salvat, 2002.
SISTIAGA, Jon. Ninguna guerra se parece a otra. Barcelona: Plaza & Janés, 2004.