dimarts, 27 de novembre del 2007

Projecte fotogràfic

Captar amb la càmera les imatges de la Barcelona que menys es coneix; fotografiar l’ambient marginal que un es pot trobar passejant pel carrer Pelay. Fotografiar les persones sense sostre, que mengen, dormen i viuen al carrer.

Tinc l’objectiu de mostrar les diverses cares humanes, de persones que, per haver perdut la sort a la vida, cauen en l’oblit. Tots avui podem ser feliços, amb amics, família, feina, casa…igualment que ells deurien tenir en el passat.

Títol del projecte: Ells són persones com nosaltres

Autor: Fran Lledó














diumenge, 25 de novembre del 2007

Pesca esportiva a Sant Carles de la Ràpita


Foto: Fran Lledó amb una dorada d’ 1’2 Kg pescada a Sant Carles de la Ràpita l’agost del 2007

Sant Carles de la Ràpita és un dels indrets preferits per tots els amants de la pesca esportiva amb canya. Aquest poble situat a les terres de l’Ebre, més concretament a la comarca del Montsià, també és conegut per la seva gastronomia; els “Llagostins de Sant Carles” són un dels plats més exquisits per degustar; qualsevol excusa és bona per gaudir d’una bona jornada de pesca i recuperar les forces dinant en algun bon restaurant de “La Ràpita”, tot acompanyat amb un bon vi blanc de la terra.

Fa uns quants segles, Sant Carles era terra de pirates i ara és territori de pescadors: quan comença la temporada de pesca, centenars d’aficionats es desplacen cada cap de setmana per provar sort amb els seus aparells, i poder pescar un bon sopar. La meva especialitat és la pesca de la Dorada -“moixarra” per als rapitencs – a fons des d'embarcació. El material necessari consta d’una canya preferiblement de fibra de carboni, un carret lleuger, un plom d’entre 20-40 gr i un am del número 4. L’esquer ha de ser viu; cranc o cuc (jo us recomano coreà, rosca o americà).

Els pescadors no acostumen a revelar les millors zones de pesca, ja que la veu corre entre el nostre gremi, i no interessa que una bona zona de pesca sigui massa coneguda; les Dorades que superen el kilogram de pes els hi agrada la tranquil·litat i, per tant, s’ha de ser cautelós a l’hora d’arribar al destí de la nostra jornada. La pesca no és només tirar la canya i esperar; l’observació de tots els detalls és molt important: veure on hi ha més barques pot ser un sinònim d’una bona zona de pesca, i més encara si els pescadors són autòctons; provar amb diversos esquers i veure quin és el més efectiu. Qualsevol detall és important.

Les dorades més grans resulten molt desconfiades: tasten delicadament l’esquer per saber si hi ha o no perill i, posteriorment, ataquen amb força; és en aquest moment quan s’ha de clavar a la pressa amb un cop sec i contundent de canya. Després s’ha de recollir amb el carret fins a l’embarcació, mantenint la línia del fil tensa. Aquest és el moment de màxima intensitat per al pescador; qualsevol error pot ser fatal.

Ja ho sabeu, amics, a partir d’ara ja no val el tòpic que diu que “la pesca és avorrida”. Per a mi, és el millor antídot per canviar el xip de l’estrès que vivim diàriament a Barcelona i recuperar els ànims i les forces. La pau del mar és única.

Fran Lledó

dilluns, 19 de novembre del 2007

Una imatge val més que mil paraules

Spencer Platt (Fotografia guanyadora del World Press Photo 2006)


Uns joves libanesos passegen en un cotxe descapotable per un barri del sud de Beirut, destrossat per les bombes de l'exèrcit israelià.

diumenge, 18 de novembre del 2007

El Detes-text (totes aquelles coses que detesto)


Hola amics. Avui us vull presentar la meva nova secció: El Detes-text. Aquí us escriuré sobre coses que detesto; situacions amb les que tots i totes ens hem trobat alguna vegada. Per començar, vull parlar-vos de les converses amb els contestadors automàtics:

L’altre dia em preparava un dia més per anar a la feina. Mentre m’afaitava, vaig escoltar de fons la veu del meu pare; estava fent una trucada:
Hola bon dia, que puc

De sobte, sense poder acabar la frase, es queda en silenci. Jo vaig pensar que potser s’havia tallat la connexió telefònica per històries d’aquestes que sempre ens passen amb la maleïda cobertura. Anava errat. Observant la situació vaig adonar-me’n que el meu pare estava parlant amb un contestador. Quina ràbia fa aquesta situació amb la que tots i totes ens em trobat alguna vegada, veritat? Tots ho hem patit en primera persona: truques, sents una veu, normalment femenina, que et saluda amb un lèxic perfecte i acte seguit, tu respons amb la mateixa cordialitat; el problema arriba quan te n’adones que, senzillament, estàs parlant amb una màquina.
Et quedes uns segons perplex i després, et sents com l’ésser més ignorant del planeta.

Segurament tots estem una mica bojos però no tant com per parlar amb una màquina.

Fran Lledó

diumenge, 11 de novembre del 2007

Un món de bojos

Per sobre de les idees i les conviccions estan les persones. Un pot ser monàrquic o republicà, d’esquerres o de dretes, federalista o centralista. Els que tots estan al mateix sac són aquells que utilitzen el poder per defensar únicament la seva paraula sense escoltar; aquells que només creuen en una única veritat, la seva; a la cimera iberoamericana hem pogut constatar que, fins i tot, la persona més indefensable del planeta pels seus arguments i les seves tesis, Aznar (després de Bush), se la pot defensar davant d’un personatge que en l’actualitat es presenta com un dels abanderats de les teories de Marx i Engels. Realment, Chávez no té ni idea del pensament comunista; és un ex-colpista . Aquest personatge únicament desitja protagonisme i poder i, malauradament, no és l’únic dins del panorama polític internacional. En l'actualitat existeix un grup de personatges que, tot i defensar unes ideologies polítiques radicalment oposades, els poden posar tots junts al mateix sac.

Rut, aquesta nit jo també desaré la bandera republicana a l’armari però a l’Aznar, ni aigua!!!!

Millor que continuï presentant llibrets amb la seva nova “meleneta heavy metal”!!! Així el tenim ocupat i no la pot cagar més que ja ho va fer prou durant el seu mandat.

Fran Lledó

Tinc una carta per a tu RENFE


Viatjar en tren era un plaer. Podies mirar per la finestra i veure el paisatge mentre escoltaves per la megafonia dels vagons les composicions de Mozart o Vivaldi. Anaves tranquil escoltant música, pensant en com afrontar el dia, dormint una mica o llegint un llibre. La cosa ha canviat. Estimada Magdalena Álvarez, com a usuari habitual vull donar-li el meu toc d’atenció per diverses raons. Quina és la franja horària que utilitzen al “Ministerio de Fomento”? La peninsular o la de “Una hora menos en Canarias”? Ho dic per la falta de puntualitat a la que ja ens tenen acostumats.

Una altra novetat de viatjar en tren és el nou grup d’excursionistes que es passegen amb l’armilla fluorescent de tant en tant pels vagons i que, sense saber res, els han adjudicat el títol d’informadors. Pel que sembla, quan hi ha algun problema, al grup de “boy scouts” els hi entren unes ganes terribles d’anar al lavabo, perquè és impossible localitzar-los. Potser hauria de demanar ajuda al “Ministerio de Sanidad” perquè elabori una campanya de revisió de pròstata. Això és una solució estúpida però no pitjor que les que vostè està plantejant.

Més coses; estic cansat d’escoltar dia rere dia, els missatge sonor que emeten els altaveus dels vagons sobre l'esvoranc de Bellviatge i els mitjans de transport alternatiu. Una manera fina i delicada de dir que quan arribis a Bellvitge t’espavilis i et busquis la vida per arribar al teu lloc de destí. Tot això ja ho sabem i no cal que cada vegada que escollim agafar el tren ens ho repeteixen tantes vegades (jo, en un trajecte de 30 minuts ho he arribat a escoltar 5 cops).

Estimada “Maggi”, oi que tu sempre vas acompanyada amb diversos membres de seguretat per salvaguardar la teva integritat? Doncs jo també vull viatjar en tren sense que em robin ni em peguin. Tu no ets més que jo. Bé, tu cobres més per treballar menys que jo però… això és una altra qüestió que prefereixo dedicar-li el meu temps un altre dia.

S’acosten les dates nadalenques i amb elles, l’arribada dels tres Reis Macs d’Orient. Aquest any ja sé què demanaré: un tren nou.

Fran Lledó

divendres, 9 de novembre del 2007

L'ablació de Kadi

Kadi és el nom de la nena de dotze primaveres que un dia, sense que ningú li digués el perquè, va ser escollida per robar-li el seu verge esperit i la seva personalitat pulcre de pecat . Kadi apareix estirada a terra, en una cabana que reflexa la pobresa i les condicions inhumanes amb les que malviuen a Mali; Kadi apareix presa de cames i peus per dues dones que en la seva infantesa van haver de passar per la mateixa desesperació. Kadi plora, crida, pateix. Té el rostre desencaixat pel dolor. Té una mirada embogida per la por.

Patiment, desesperació, injustícia, crueltat.

Les paraules sobre aquesta instantània del fotògraf barceloní Kim Manresa solament poden anar acompanyades amb adjectius que denoten impotència davant d'un fet tan cruel i inhumà com és l'ablació de clitoris. Senyores i senyors, som una espècie animal racional? El nostre cervell serveix per pensar? Estem a l'any 2007 i els fotoperiodistes mai desitjarien captar aquest tipus d'imatges. Per desgràcia, aquests fets continuen passant i, per sort, ells continuaran estant al peu del canó per obrir els ulls a la comunitat internacional.

Fran Lledó

John Heartfield: Art i poder

Aquest artista marxista alemany va ser el precursor i una de les peces més representatives del grup Dada berlinès; està considerat com un dels grans innovadors de la tècnica del collage.
El situem dins del modernisme, més concretament, en el cosmopolitisme, que es va dur a terme durant la I Guerra Mundial.
D’ideologia socialista (el seu pare va ser l’escriptor socialista alemany Hans Herzfeld), tal i com observem en aquesta imatge, utilitza les tècniques del fotomuntatge i va recórrer a la provocació per anar en contra del règim nazi i d’Adolf Hitler.
Utilitza l’art per apropar-lo al poble de forma reivindicativa, i trencar les distàncies que el separaven de la vida. Aquests fotomuntatges porten una gran càrrega de denúncia política i social; és un tipus d’art utilitzat per lluitar contra el poder polític i, en aquest cas, contra el nazisme. Les seves imatges han influenciat enèrgicament l’art modern, fins i tot a la publicitat televisiva i de premsa.
Les seves expressions artístiques van tenir que lluitar contra la censura del Ministeri del Reich alemany, que va voler imposar la seva publicitat per reafirmar les conviccions ideològiques del règim nazi.
La pel·lícula de Charles Chaplin, El gran dictador és també una mostra més que l’artista no es pot desvincular dels seus deures socials.
L’art i el poder poden estar relacionats: el que realment importa són els interessos particulars que hi poden existir i la manera de fer-ho.

Fran Lledó

Our names are…Darth Vader, C-3PO, Chewbacca & JB



Aquests dies estem observant una nova versió espanyola de la saga Stars Wars, L’imperi contraataca; Jimenénez Losantos en el paper de Darth Vader, ataca a Joan Carles I (aquí a Catalunya, Juan Carlos a la Xina), rei de l’imperi. Pedro J-C3-PO, l’estira de les orelles perquè no critiqui la monarquia ni la seva pàtria. Esperanza Aguirre –Chewbacca- intenta calmar els ànims però mai pots entendre el que diu, perquè parla segons bufa el vent. Clar està que això és ficció però ara mateix ens trobem davant del naixement d’un nou corrent polític: la dreta antimonàrquica post-constitucional. Al llarg de la història, el rei sempre ha estat més a prop dels sectors conservadors que dels progressistes. A partir de la democràcia post-Suàrez, Joan Carles I ha estat una figura que s’ha entès millor amb els presidents d’esquerres que no pas amb els de dretes. Aquest fet pot significar que per damunt de les ideologies estan les persones. Tots podem cometre errades, posar ganes i energia, i que les coses no rutllin. El que realment importa és tenir un esperit constructiu; Jiménez-los Santos és un exemple clar d’ésser destructiu que vetlla únicament pel seu propi interés personal; L’article 65-2 de la CE de 1978 diu el següent: El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. Aquest és un dels articles de la seva suposada Constitució intocable, invariable, immillorable. Aznar (JB), poc amic també d’en Joan Carles I, ha estat un ferm defensor de la política de no tocar el text constitucional pel suposat perill que, segons ell, podria desencadenar “una balcanització del territori espanyol”. Enteneu ara perquè l'anomeno JB? Aquest tipus d'individus no són mereixedors del protagonisme públic que els ha regalat la vida. L'home de Neardertal parla desde fa 400.000 anys i, segurament, tenia un discurs molt més enriquidor i cultural que el d'aquests quatre plegats a l'actualitat. Si creuen que l’article està desfasat i mereixeria ser revisat, perquè s’oposen tant fermament als canvis en altres lleis polítiques de l’estat espanyol? Segons aquests personatges, hauríem de continuar portant el móbil de 2Kg a la butxaca, jugar amb l’spectrum o entrar amb sabates a la discoteca. Buuuffffff…

Fran Lledó

Dídac Piquer presenta "Summer fun. Història de la Música Surf" al programa "El Camaleó Roig"


Dídac Piquer, conegut professionalment com a Father Dick, va visitar els estudis de Ripollet Ràdio (91.3 Fm www.ripollet.cat) per presentar el seu llibre "Summer fun. Història de la música surf" al programa "El Camaleó Roig", que s'emet tots els dimecres de 22:00h a 23:00h a l'emissora municipal. Durant el programa va fer un repàs als clàssics musicals de l'estil, explicant les curiositats d'aquesta filosofia de vida, molt més enllà dels ja històrics vinils dels "Beach Boys".

Dídac Piquer és un expert en la pràctica del surf i la seva música. Acaba de publicar un llibre conjuntament amb Luis González: Summer Fun, Història de la Música Surf. Father Dick és el seu nom de batalla i també és un expert en la fabricació artesana de les clàssiques taules de surf dels anys 60, treball que combina amb la seva faceta de Dj de música Surf, en diverses sales de Barcelona.
Faith Dick va explicar que aquest gènere van néixer amb una vocació instrumental i com evolució del Rock & Roll dels anys 50 i que va desembocar en dos camins paral•lels però diferents: el surf vocal i el surf instrumental. Segons el "surfer", "aquest llibre serveix per conèixer tot sobre el so de les onades".
La presentació del llibre es farà de manera oficial el 28 de novembre, a les 20:00h al FNAC de l'Illa Diagonal, a Barcelona.


Fran Lledó

Jo em dic Francesc

El programa “Tengo una pregunta para usted” va deixar ben clar com es diu aquí i a la Xina en Josep Luís Carod-Rovira. El líder d’ERC va contestar a les preguntes que li va realitzar el públic del plató de TVE el passat dimecres. Una senyora va començar l’interrogatori amb una afirmació: “Usted es aragonés”. Montserrat, que així és com es deia, potser va creure que estava a la roda de premsa de l’entrenador de la selecció espanyola. Els primers plans del seu rostre van demostrar que molt espavilada no semblava; potser era l’efecte Gyn-Tonic, últimament tan de moda al Prime Time. Carod-Rovira, va replicar mostrant-li a la senyora la seva tarjeta sanitària, on hi figurava el seu nom. Novament, va aparèixer un jove que li volia fer pessigolles a Josep Lluís. Aquest il·luminat “por la gràcia de Dios”, va dir que ell no entenia el català, com si fos un exemple d’autoqualitat personal. Imbècil! El coneixement de les llengües augmenta la cultura d’un mateix. Ell no ho sabia.

Fran Lledó

dijous, 8 de novembre del 2007

Fran Lledó entrevista a Eduard Sanjuán, corresponsal de guerra de TV3


Fran Lledó va entrevistar el passat dimarts a Blanquerna Ràdio a Eduard Sanjuán, corresponsal de guerra de TV3. Sanjuán és periodista especialitzat en Afers Internacionals des del 1976 i ha cobert els esdeveniments informatius més destacats de finals del segle XX i les crisis i processos posteriors a l’Onze de setembre. Actualment és redactor en cap dels Serveis Informatius de TV3.

El corresponsal de guerra és la peça clau en aquest àmbit d’informació i de comunicació; ha de transmetre la veritat in situ, i donar-la a conèixer al món. Viatjar a una zona de combat significa trobar-se davant d’un panorama desolador, inundat per les sensacions més cruels amb les que un ésser humà es pot enfrontar. Per no deixar caure en l’oblit fets que atempten directament contra la dignitat humana i contra els drets fonamentals de les persones, és necessari disposar de proves; per tant, el corresponsal de guerra és el reflex més fidedigne de la realitat. Les imatges d’una guerra no són solament els morts. La població civil també sol ser blanc de la tirania del dolor i la crueltat. Els corresponsals de guerra assumeixen, en primer lloc, el deure de convertir-se en els identificadors dels qui realment tenen la culpa del que pugui estar passant i, en segon lloc, el deure de senyalar els responsables sobre qui el pes de la justícia ha de caure sense excepció.

La por és la obscura sensació amb què han de conviure els corresponsals de guerra. No es pot lluitar contra ella; únicament es pot aprendre a conviure amb ella. Malauradament, la llista de periodistes morts que cobrien conflictes bèl·lics és molt llarga. Segons les xifres de Reporters sense Fronteres i del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, 200 professionals de la informació han perdut la vida en l'última dècada. L’entrevista es va dedicar a tots aquells corresponsals de guerra que, per voler mostrar la veritat al món, van perdre la vida.

Fran Lledó